En
Rocky deu tenir més de setanta anys, però no gaires més. Si m´hi
he fixat és perquè és un d´aquests personatges que apareixen
durant un temps dins les rutines diàries fins que un dia, de cop i
volta, desapareixen. Llavors els trobes a faltar.
Ell
puja corrent i es creua en el meu camí a l´alçada del pont del
barri de M., ben d´hora al matí. En aquest punt, la seva samarreta
ja és ben suada en bona part de la seva geografia i, ara que ho
penso, diria que sempre és la mateixa, així com el pantaló de
xandall i la gorra de ciclista tirada cap amunt damunt el seu cap de
cabells curts i blancs.Més que corre, arrossega els peus en un trot
proper al tentineig, tot i que aguanta bé la constant pujada de
l´avinguda. El seu cos sembla tirar endavant a partir d´un punt neuràlgic ,
les seves mans, movent-se a joc amb la cadència de les cames, com si
iniciés alguna mena de ball on els punys cansats mantinguts a
l´alçada del pit fossin una mena de brúixola on fixar la mirada,
mig apagada i cansada, cap a un final que no acaba d´arribar mai.
D´allí
on ha vingut el Rocky jo no ho sé, però tota la seva singularitat harmonitza amb la idea de la dignitat del vell púgil, tot fent-me recordar aquella
frase demolidora que hi ha al vell gimnàs escrita damunt la paret, a la pel·lícula Million dollar baby : “ tough
ain´t enough “, que al seu dia em va fer agafar el diccionari
per saber què volia dir. El vell
Rocky – aquest nom li he posat jo , en honor a la primera -, de
segur que en sap millor que no pas jo el seu significat, tot i que possiblement no parli l´anglès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada