Affaire

Va trucar a l´oficina d´objectes perduts. Una veu el va contradir de bon començament. Ara se´n deia l´oficina de troballes, perquè allí, d´objectes perduts, res de res. En tot cas, el perdut era ell o bé – i ja em disculparà, senyor – alguna cosa seva. Allí hi eren per trobar, no per perdre res.

Ben mirat – pensà l´Ernest -, la veu que l´atenia tenia raó.  Li demanà disculpes – un perdoni vostè, jo no sabia, té raó, clar, molt indicat, etc.- , amb el qual pretenia apaivagar el seu mal inici i predisposar a la veu, que li parlava amb to malhumorat, cap a la font del seu problema. Va anar al gra, doncs. - ¿ Em podrien trobar la meva ànima ? – preguntà innocentment. – Llavors la veu, diligentment, li començà a preguntar el que se sol preguntar en aquests casos, i que l´Ernest suposà que no era més que un formulari  omplert a desenes diàriament en aquella oficina de nom tan estrany :  com era aquella, de quin color, forma, grandària; quan feia que la tenia, quan se n´havia adonat de la seva pèrdua, a quin lloc es podria haver donat aquella seva – i aquí la veu recalcà el seva amb malícia expressa – pèrdua i  si aquell lloc era públic o privat – perquè si era privat, sincerament, ja havia begut oli - .

Llavors continuà, però ho feu amb  ritme in crescendo : si tenia alguna assegurança que la protegís contra robatoris i si creia que podria haver estat robada – desgraciadament el mercat negre n´anava ple, d´ànimes sense assegurances – i acte seguit començà tot un reguitzell de preguntes personals adreçades a saber si la seva ànima havia tingut motius suficients per abandonar-lo – la qual cosa ja no entrava dins les seves competències – o fins i tot si havia optat per la tercera via. Aquí la veu es va aturar de sobte i un silenci s´apoderà de la línia. L´Ernest, inquiet, preguntà sigil·losament :

-         Què vol dir ?-

-         La mort, Sr. Polseguera...la mort de la seva ànima.- digué la veu tenebrosament.

-         ¿Què vol dir,  morta ? –

-         Morta. – rematà amb freda neutralitat.

-         ¿ Vol dir que potser no cal cercar-la ?-

-         Ja li ho he dit de bon començament que aquí no se´ns ha perdut mai res. A més, i pel que jo sé, un cop morta ja no hi ha res a fer. El cos ja no la reclama. S´allibera d´ell, per dir- ho d´alguna manera.

-         ¿Però aquí no la tenen vostès, de ben segur ?.- insistí ell.

-         Els motors de recerca no fallen mai. No hi cap ànima amb les característiques que vostè m´ha dit. No li ho volia dir, així, de cop i volta...- ara la veu es suavitzà una mica –

-         O sigui que...-

-        Bé, potser si busca vostè pels baixos fons, ja li he dit que hi ha un mercat negre on es trafica molt amb ànimes però...si li sóc franc, les ànimes com la seva no interessen massa.-

-         Massa netes –

-         Si, em temo que si.- L´Ernest sospirà, resignat.

- ¿ I ara què, hauré de viure per sempre, seré etern ? –

-       No perdi la fe, home, potser al final la trobarà. Ja li he dit que també podria ser que l´hagués abandonat. Però sí, la realitat és que  hauria de començar a pensar seriosament en l´eternitat, no té una altre opció. Sense ànima la cosa va així. Al cap i a la fi, tampoc està tan malament, no troba ?

-         Bé, si, però la trobaré a faltar... i tinc l´ànima morta i em sento bullir la sang. – afegí citant un antic vers de joventut que li acabava de surar al magí.-

-         Veig que cita vostè un poeta prohibit. Vagi amb compte que això és un ens públic  -

-          Ara ja no importa, no tinc res a perdre, segur que ho entén, això.-

-         Touché , Sr.Polsegura. No li ho tindré en compte – digué la veu cordialment.

Després li pregà que no tallés la comunicació. L´Ernest contestà amablement les preguntes sobre el tracte rebut per part de l´oficina de troballes. Penjà el telèfon i s´ allità de seguida, perquè se sentia molt cansat.  S´adormí profundament, com quan era un nen.

Al llevar-se l´endemà, se sentiria un home nou, però només uns minuts perquè a l´obrir la finestra de la cambra de bany, la que donava al celobert, no va tenir temps de res més. L´ànima li va entrar pels narius, l´ànima de l´ànima, si es pot dir així. Perquè era una ànima aterrida després d´una fugida sense massa sentit.

L´Ernest se´n va adonar de seguida. La seva ànima era de les més corrents, i aquell petit affaire, en ànimes com la seva, solien tenir un final força convencional. La sang tornà al seu lloc mentre la seva dona, endormiscada encara, entrava amb el seu batí de flors rebregat, la primera cigarreta del dia ja a la boca i un bon dia d´eternitat dubtosa en la seva veu. Ell li feu un petó a la galta  i s´adonà després de mesos d´absència, de com se l´estimava encara. Llavors va sortir, i alleugerit va fer cap a la feina, com si mai hagués passat res.