Després de la pluja, el dia és fred allí on regna la boira.
Li costa d’alçar-se, però més tard que d’hora ho farà finalment. El sol mana
més a hora que passa però aquí, a redós dels Cortins, el refugi és segur i el
bosc sembla agrair-ho, perlat tot ell de gotes grasses d’aigua. El silenci enmig
de la pedra té la seva qualitat, propera al mineral preciós, que la gola d’alguna
cadernera afamada sembla polir amb l’afinament dringadís de l’aigua escolant-se
dins petits rierols de futur realment incert. És tan sols el frec momentani de
un temps incert, fugisser i alhora immutable, inundant els sentits de la
meravella d’aquest regne on nimfes i fades podrien viure sense por a semblar
ridícules. Dempeus, en un racó de mon on la boira dibuixa l’estat hivernal de
la primavera, allí on les dues estacions es donen de la mà i segurament s’acomiaden,
no goso pensar en res ni mirar de generar cap mena d’atrocitat melancòlica per
penedir-me’n després, sabedor del que és “ després ”. Bec aigua, quan travesso
el torrent a l’altra banda. Sense presses, continuo la caminada, seguint l’estela
d’un sol encara, i momentàniament, llunyà.
M’imagino esvaint-me dins la boira, davant els ulls del
qui habita aquest lloc.
2 comentaris:
Un mon alhora oníric i real.
Bona definició !
Publica un comentari a l'entrada