Breviari ( X )

 

·         Un noi amb aires “d’home gran”, fatxenda i segur de si mateix. Un “quasi-nen” pensant-se ja que la vida és això, una façana per mantenir. Deia Kundera alguna cosa semblant de les aparences, de la construcció del jo partint d’allò que pensem dels demés.

 

·         ¿Potser és que cada Mal amaga dins seu la indefensió ?, es pregunta Czeslaw Milosz. Un gat té urpes i malgrat això, cerca moixaines.

 

·         Em mira amb els ulls mig plorosos. Té uns ulls petits i rodons, molt rodons i petits, d’un color ametllat allí on encara es pot veure dins l’iris. Miro de consolar-la quan potser el millor seria desviar la conversa però hi ha el fet aquest de l’educació, del condol per la pèrdua d’un ésser estimat. Tanta tristesa em posa trist, de quan el cor es mig buida per emplenar-lo amb una pau mal acceptada, una pau “restada en pau”.

 

·         “Jesús salva, Jesús salva !” – crida el gitano a la seva tribu, en un descampat vora el pàrquing del súper. Al·leluia ! - responen tots a l’uníson.  Mentrestant em poso els guants de làtex i la mascareta, i miro al cel, repetint la jaculatòria abans d’anar a fer la compra setmanal.

 

·         Escriure després de pelar cebes i patates és, sota un prisma olfactiu, una delícia.

 

·         Avui he vist onades al cel. Son onades a punt de trencar-se però sense fer-ho mai. Els serrells tant sols es van desfent, com alguns somnis.

 

·         La distòpia no és que sigui molt original. Tenint un present com el que vivim, imaginar-se futurs apocalíptics resulta redundant. Millor pensar en utopies.

 

·         Ànecs salvatges sobrevolant el poble en clàssica formació  formant una V. ¿ Els ànecs emigren ? Anaven direcció nord-est. Les oques sí que ho fan, ho sé per les aventures del Nils Holgersson, que vaig llegir de petit.

 

·         Diu Valéry que quan les fulles abandonen l’arbre, arrossegades, mai més troben el vent. Les ganes i la por de partir, afegeix. Les ganes i la por ... tot el dia que penso en aquestes dues paraules.

 

·         A l’horòscop diu que avui serà un dia de grans oportunitats. Després explica que per a l’optimista, la calamitat és una oportunitat i en canvi, pel pessimista l’oportunitat és una calamitat. Un aclariment del tot innecessari i impropi d’un bon astròleg o endeví. M’he recordat d’un acudit de l’Eugenio: Toc, toc ...

 

·         Tots els cotxes bruts de sorra del desert. La igualtat és això.

 

·         De la pel·lícula “ My Salinger year “ : cal cuidar el santuari ni que siguin quinze minuts al dia, li diu el Salinger per telèfon a la protagonista. Jo no el cuido tant, faig dissabte quan el veig una mica descuidat. Com l’hort a l’hivern.

 

·         Tinc esperances, aquest any, amb la mongeta del ganxet.

 

·         Darrera els quadres, o hi ha pols o una caixa forta.

 

·         Llegit en un rellotge de sol, a Vilada ( Berguedà ) : “ Totes fereixen, l’última mata ”. Quina calamitat !

 

·         Penso en un conte : el conte del bala perduda. Després m’ho repenso : el conte de LA bala perduda. Seria més curt d’escriure.

 

·         Respecte als morts, sempre anem recuperant el temps perdut.

 

·         Dins la comissaria, esperant per renovar el DNI, em sento fora de lloc, com si fos un estranger. De fet, ho soc, com tota la gent que s’espera amb mi.

 

·         Un anunci a l’avinguda, reclamant anunciants : “ si no et veuen, no existeixes “. Em miro la mà, no fos cas que estigués desapareixent. Dins un altre ordre de coses, passar desapercebut però mai ignorat. Difícil d’aconseguir.

 

·         De l’oficina estant, de la finestra, de bon matí, passa un avió dibuixant una estela molt blanca i ben definida darrera seu. Me la miro com si anés separant el dia que m’espera aquí baix, ara, d’un altre que mai existirà.