El sol, aquests darrers dies, ha estat potser més que mai, una estrella fugaç. Avui ( o era ahir ? ), a l'inici del dia, pel llevant, hi havia un mar de núvols, baixos i esqueixats; rere seu, el sol, esmorteït i difós, llençant raigs com quan un nen els dibuixa sortint d'enmig de dues muntanyes, damunt un paper : tot de ratlles eixamplant-se dins un semi-cercle com un vano, però igualment boirosos , imperfectes; velats però clars alhora.
Així és com em somriuen ara els dies, he pensat aparcant el cotxe. Dibuixar-los és més difícil ara que abans, quan un sol sortint darrera dues muntanyes o ponent-se en la ratlla de l'horitzó del mar, era la cosa més fàcil de fer del món. A pesar d'això m'agrada : no serà pas un hit-day- d'això n'estic gairebé segur - però sonarà prou bé, encara.
2 comentaris:
A mi em semblava un sol emmalaltit, o potser és que era així com es reflectia ens els meus ossos. Dic semblava, perquè era l'atmosfera que estava enrarida. El sol, encara, surt ben vigorós dia rere dia.
Molts dies sense sol, sí, potser estava malalt, pobre...aquí, pel que veig, el necessitem força. Quan no hi és, tothom es queixa.
Ara, em penso que té força per estona.
Publica un comentari a l'entrada