Omplint minuts

 Segueixen passant els minuts, en les acaballes del cap de setmana. Avui he fet una paella, aprofitant el fumet fet fa una setmana. Ha quedat prou bona. Al matí he anat a córrer, sense presses. Com sempre, al passar pel bosc que uneix dos trams del recorregut habitual, descanso i camino. La pluja del dimecres s’ha notat, i a més, hi ha rosada. Es respira bé, fa bona temperatura i mentre camino m’adono que ja estem a dia vint. Les setmanes tornen a agafar la seva velocitat de vol habitual, com d’habitude, inevitablement.

Llegeixo al diari sobre la setmana del llibre en català. En un programa de ràdio entrevisten al premi Trajectòria d’enguany, que no he llegit mai, en Ramon Solsona. Ahir em vaig comprar un llibre de contes del Joan Todó. Solsona és dels que escriu sabent-ho tot abans de començar, diu que per això triga més a escriure llibres. Sense voler – com la fugacitat del setembre – desconfio d’aquesta mena d’escriptors. Faulkner feia el mateix ?  M’agradaria saber-ho. Mentrestant segueixo fent l’aperitiu amb Walser, qui escrivia, de ben segur, a raig fet. Fets com a trossos, als seus contes “d’amor” , plens de sarcasmes amables, una mica absurds si es vol – plens de desmesura absurda potser - estan plegats de paràgrafs d’una lucidesa extraordinària, amb algunes descripcions brillants, fetes amb un domini lingüístic exuberant. Ahir descrivia un home tot enllaçant un adjectiu inicial amb un altre que el tornava a definir, i així successivament.

“En los negocios me pareció un cándido niño ; en la candidez, un artista ; en el arte, un diletante de una extraordinària envergadura ; en el dilentantismo, un tipo simpático, cruel y inofensivo ; un cuáquero en la inocencia, la crueldad y la simpatia, y un conspicuo realista en el cuaquerismo “.

Bé, per aquestes coses m’agrada aquest llibre i per extensió, qualsevol escriptor capaç. Les vessants son infinites, en aquest sentit. Tot això mentre faig un cafè a la cuina, dissabte fresc al matí de Setembre, encara amb la son als ulls però descansats ells també, com ara. Després, més tard, vaig escatar una porta amb paciència per acabar massillant la fusta, força malmesa a la part de sota. Ara només cal pintar-la.

M’aturo per sopar. Uns tomàquets de l’hort banyats amb oli verge extra vingut de Jaén, regal d’un client agraït. Dos llesques de pa, per sucar. Els minuts segueixen passant, ara mig endormiscats. Fa un parell de dies, em van posar un foto al grup explore de Flickr, que és com una distinció especial. Els “likes” es multipliquen. Els comentaris felicitant-me, també. La comunitat , les xarxes socials, em sento una mica orwellià.Hi surt un corb a la foto sota un fons de cel i muntanyes blaves. La vaig fer el darrer dia de vacances, a dalt de La Mola. Sempre n’hi ha que em semblen més boniques i miro, objectivament, de cercar les raons de l’escollida. No ho sé veure, però se suposa que qui escull ho fa amb criteris ben concrets – deu ser algun programa engendrat  per la famosa IA ?-, potser no de perfecció però si d’una certa espontaneïtat on tot hi juga, potser aquest cel baix  o el corb mateix i tot allò que veu en el seu vol. I el fons blau.

A l’hort planto més mongeta, vist l’èxit de les de finals d’agost. La mongeta omple el canyissar amb lleugeresa, ufana. Les tomaqueres van finant, tot i fer més flor. Aquest estiu la calor n’ha fet caure moltes, no ha estat un bon any, almenys per a mi. Tot i això, els tomàquets segueixen essent son molt dolços. Les carxofes ja surten. Llauro una estona, amb el sol ja amagant-se. Rosats d’aurora al cel, s’acaba el dia amb parsimònia. Ara recordo que m’havia emportat el portàtil per treballar un pressupost llarg a casa. Ja demà al matí al despatxet on m’estic masses hores al dia, suant la cansalada a la meva manera.

Demà, vint-i-u de Setembre.  

Breviari ( XV )

 

·         Poso la tassa a la cafetera. Tiro el sucre i pitjo el botó. M’he oblidat de posar la càpsula i cau aigua calenta dins aquella. Torno a pitjar el botó i rectifico ; buido d’aigua la tassa mentre en ve al cap el fet de tantes coses que em surten malament. Esperes cafè i surt aigua.

 

·         Cleantes, que era un filòsof grec, afirmava que el destí guia a qui l’accepta però arrossega a qui li oposa resistència. La pregunta a fer és clara.

 

·         M’espero una bona estona a l’estació, de matinada, a que passi un tren. Assegut i una mica cansat, penso en tots els que he perdut fins ara. No ho tinc clar, Cleantes.

 

·         I qui vigilarà al vigilant ?

 

·         Faulkner altre cop, i el d’ahir va ser un cop contundent, sinó definitiu. Un sol paràgraf, iniciant un conte, Pennsylvania Station. L’ofici d’escriure. Sort que no és el meu.

 

·         Sense Déu, només queda la mort. I ja poden dir missa tots els ateus del món.

 

·         L’home diu gracietes, com els adolescents a escola. En veu baixa. Durant l’enterrament en diu unes quantes, incòmode dins l’església. El mort i ell es porten pocs anys. Espero veure un nen, però quan em giro veig un home gran i refet. “ Sembla mentida- diu -, encara em sé el parenostre “. Després riu, amb veu rogallosa. Sarcasme defensiu.

 

·         Recuperar trossos d’ànima, com qui recupera un estil d’escriure, el pols a les mans tot encadenant paraules.

 

·         Avui, l’autobús de línia del poble s’ha espatllat just davant de casa, al vespre. Es dona la coincidència que estic llegint “ Passatger del final del dia”, del brasiler Rubens Figueiredo. Passa dins un autobús. Tothom sembla cansat.

 

·         Bergounioux escriu al seu diari, com si res : “ Me desperto la oscura sensación de estar en otra parte, la impaciencia de recorrer mundo “. Molts escriptors matarien per escriure un inici de novel·la com aquest.

 

·         Títol per a una novel·la – o un  conte -  : “ La mecànica del plor “.

 

·         Paraules a recuperar : ferroveller, caravanserrall, alfòndec.

 

·         Soroll. Definir-lo com quan no hi és o com quan no cal fer-lo, o com aquells famosos silencis coneguts com a molt sorollosos, terriblement incòmodes.

 

·         Utilitzen el mateix clavicordi de Mozart, dins la seva casa de Salzburg. El so de l’època, com les demos d’ara, sense arranjaments, com la diva sense maquillatge, com un dia lluminós d’hivern. El mite, més humà.

 

·         “Una quinta portuguesa”, d’Avelina Prat. El tipus de pel·lícula que m’agrada, on tot passa pausadament. Solituds compartides.

 

·          La veritat sona a traïció , per això moltes vegades la gent no vol saber res d’ella, sobretot quan s’adjectiva com a crua.

 

·         Oikumene, univers. Als primers mapes coneguts es representava com una illa.

 

·         El pare de la senyora treballava  a la Myrurgia, la fàbrica de colònies. Explica que, a l’arribar a casa cada dia li feia olorar les mans, per desenvolupar així el sentit de l’olfacte. Havia d’endevinar a què feien olor. Ara, de gran, la senyora fa les seves pròpies essències : en té una a cada habitació de la casa. Per a ella, segueix gastant la 1916, que fa olorar a la noia que li fa el massatge. Tot això ho escolto al  box del costat del que em trobo jo on faig rehabilitació del meu accident de cotxe: corrents elèctriques i una placa que m’escalfa l’esquena. Històries de cada dia. Coffe and cigarretes.

 

·         M’escriu el carrer on s’ha d’enviar el material : carrer de Carme Chacón. Em ve de seguida al cap la imatge de la política ja morta fa uns anys. Potser per això posen noms als carrers, perquè algú la recordi.

 

·         Aphro vol dir escuma. Diu la tradició que Afrodita va néixer de l’escuma, concretament de l’escuma de les onades del mar. L’aiguabatre la devia engendrar.

 

·         Hi ha gent que de joves son molt joves i de grans son molt grans.

 

·         Hi ha dies que soc com una mina anti-persones.

 

·         En una esquerda invisible entre dues pedres del pedrís del pati hi ha nascut un petit pensament de flor diminuta. En canvi, a la jardinera, regat tot sovint, un s’ha  acabat assecant. Vinyoli ja ho deia, tot és ara i res .

 

·         Una trista notícia : a Dinamarca han retirat totes les bústies de correus dels carrers. Ja ningú mai més podrà tirar cartes escrites a mà en una d'elles, ni ningú les podrà rebre. L'espera es farà eterna.

Cercant

 

" En gran medida, uno posee tan solo aquello de cuanto carece porque se ve obligado a buscarlo. Se vive buscando. Todo el mundo busca algo,".

R.Walser, " Historias de amor " ( Ed.Siruela, 2025 ).