Omplint minuts

 Segueixen passant els minuts, en les acaballes del cap de setmana. Avui he fet una paella, aprofitant el fumet fet fa una setmana. Ha quedat prou bona. Al matí he anat a córrer, sense presses. Com sempre, al passar pel bosc que uneix dos trams del recorregut habitual, descanso i camino. La pluja del dimecres s’ha notat, i a més, hi ha rosada. Es respira bé, fa bona temperatura i mentre camino m’adono que ja estem a dia vint. Les setmanes tornen a agafar la seva velocitat de vol habitual, com d’habitude, inevitablement.

Llegeixo al diari sobre la setmana del llibre en català. En un programa de ràdio entrevisten al premi Trajectòria d’enguany, que no he llegit mai, en Ramon Solsona. Ahir em vaig comprar un llibre de contes del Joan Todó. Solsona és dels que escriu sabent-ho tot abans de començar, diu que per això triga més a escriure llibres. Sense voler – com la fugacitat del setembre – desconfio d’aquesta mena d’escriptors. Faulkner feia el mateix ?  M’agradaria saber-ho. Mentrestant segueixo fent l’aperitiu amb Walser, qui escrivia, de ben segur, a raig fet. Fets com a trossos, als seus contes “d’amor” , plens de sarcasmes amables, una mica absurds si es vol – plens de desmesura absurda potser - estan plegats de paràgrafs d’una lucidesa extraordinària, amb algunes descripcions brillants, fetes amb un domini lingüístic exuberant. Ahir descrivia un home tot enllaçant un adjectiu inicial amb un altre que el tornava a definir, i així successivament.

“En los negocios me pareció un cándido niño ; en la candidez, un artista ; en el arte, un diletante de una extraordinària envergadura ; en el dilentantismo, un tipo simpático, cruel y inofensivo ; un cuáquero en la inocencia, la crueldad y la simpatia, y un conspicuo realista en el cuaquerismo “.

Bé, per aquestes coses m’agrada aquest llibre i per extensió, qualsevol escriptor capaç. Les vessants son infinites, en aquest sentit. Tot això mentre faig un cafè a la cuina, dissabte fresc al matí de Setembre, encara amb la son als ulls però descansats ells també, com ara. Després, més tard, vaig escatar una porta amb paciència per acabar massillant la fusta, força malmesa a la part de sota. Ara només cal pintar-la.

M’aturo per sopar. Uns tomàquets de l’hort banyats amb oli verge extra vingut de Jaén, regal d’un client agraït. Dos llesques de pa, per sucar. Els minuts segueixen passant, ara mig endormiscats. Fa un parell de dies, em van posar un foto al grup explore de Flickr, que és com una distinció especial. Els “likes” es multipliquen. Els comentaris felicitant-me, també. La comunitat , les xarxes socials, em sento una mica orwellià.Hi surt un corb a la foto sota un fons de cel i muntanyes blaves. La vaig fer el darrer dia de vacances, a dalt de La Mola. Sempre n’hi ha que em semblen més boniques i miro, objectivament, de cercar les raons de l’escollida. No ho sé veure, però se suposa que qui escull ho fa amb criteris ben concrets – deu ser algun programa engendrat  per la famosa IA ?-, potser no de perfecció però si d’una certa espontaneïtat on tot hi juga, potser aquest cel baix  o el corb mateix i tot allò que veu en el seu vol. I el fons blau.

A l’hort planto més mongeta, vist l’èxit de les de finals d’agost. La mongeta omple el canyissar amb lleugeresa, ufana. Les tomaqueres van finant, tot i fer més flor. Aquest estiu la calor n’ha fet caure moltes, no ha estat un bon any, almenys per a mi. Tot i això, els tomàquets segueixen essent molt dolços. Les carxofes ja surten. Llauro una estona, amb el sol ja amagant-se. Rosats d’aurora al cel, s’acaba el dia amb parsimònia. Ara recordo que m’havia emportat el portàtil per treballar un pressupost llarg a casa. Ja demà al matí al despatxet on m’estic masses hores al dia, suant la cansalada a la meva manera.

Demà, vint-i-u de Setembre.