Havia entrat a la casa
sigil·losament, després d´obrir la finestra fent un forat al vidre de la mida
del seu puny. Sabia el que havia de furtar, així que començà la seva tasca de
manera ordenada i pacífica : desplegà el seu petit arsenal davant la caixa que
era darrera el quadre, encastada a la paret, i amb bones eines, aconseguí
d´obrir-la amb poc menys de vint minuts. Just en el moment en que anava a
descobrir el seu botí, va sentir el crit, clar i audible, provinent del pis de
dalt :
-Un lladre ? – La veu era
d´home, greu i potent. Acte seguit va
dir alguna cosa més, però amb un to més baix, després d´un breu retret del que
semblava una veu diferent, ara de dona.
L´Amadeu era un bon lladre, un
home que no deixava cap detall a l´atzar. Segons li va dir l´ “anxaneta “, aquella nit no hi tenia que
haver ningú dins la casa. S´espantà en gran manera doncs, quan es va adonar que
no era així. Mai s´havia trobat en una situació semblant. Era poruc, massa
poruc per ser un lladre a l´ús, és a dir, una persona amb la sang freda
suficient per saber com actuar davant els imprevistos. Per això s´assegurava bé
de saber-ho tot, abans de fer qualsevol feina. Si hi havia un pla establert,
res no fallava. I de gent, mai en volia saber res.Així que, espantat com estava
davant d´aquella situació – tenia tres boques per alimentar i un prestigi a
mantenir -, s´esglaià el suficient per fugir per la finestra quan va sentir una
porta que s´obria, unes passes que s´apropaven , un llum que s´encenia i una
ombra allargada baixant els graons de l´escala.
Amb la por al cos, l´Amadeu es va
deixar tot el seu instrumental damunt la catifa del menjador de la casa. Una
petita fortuna d´enginys de darrera generació, a més de un joc complet de
rossinyols, tots fets a mà i herència del seu besavi Ramon, un històric manetes
dins aquest gremi considerat dels més antics del món. L´Amadeu se´n faria
creus, més tard a casa, d´aquella pèrdua irremissible.
El cas és que a la casa no hi
tenia que haver ningú, aquella nit. Però en Fèlix – qui ara baixava mig adormit
per l´escala - havia hagut de canviar el torn del dissabte al matí pel de la
setmana següent. El cap de setmana “ en
un hotel con encanto “ a Marbella amb la Marta hauria d´esperar. A les
fosques i malhumorat, va apropar-se al llum de peu per anar a trobar l´endoll
on hi havia el lladre que li havia demanat la seva dona a aquelles hores de la
nit. Se li havia acabat la bateria al mòbil i no volia desendollar la faixa pel
reuma. A qui se li acut...mormolà
mentre assaboria la tovor de la catifa. Anava descalç , així que quan va trepitjar el
petit estol de rossinyols punxeguts, va fer un crit que va fer que la Marta
baixés disparada a veure què passava.
Ho van descobrir de seguida.
-Hem de trucar a la policia – digué ella esverada, tancant
la finestra amb el petit forat al vidre sense saber com tapar-lo.
-Si, tot i que...-En Fèlix estava ajupit, fent inventari
del que hi havia allà. Apart d´aquelles relíquies, hi havia bones eines : un
trepant petit i potent, una serra radial
de butxaca, unes alicates de bec de lloro, guants de cuir, un frontal amb feix de llum concentrat...en Fèlix va dir
que, ja que no hi havia res a fer i pel que semblava no els havien robat res,
potser fora millor de no denunciar-ho i quedar-se tot allò. Li aniria bé, i a
saber si aquelles antigalles tenien algun valor. Ella va arronsar les espatlles,
més tranquil·la al veure la caixa encara plena. Li va recordar- mentre tornava
a posar el quadre a lloc – la dita
aquella de que qui roba un lladre...però
que també ho podien denunciar, per més seguretat. La policia no n´havia de
saber res, de tot allò que hi havia escampat pel terra. En Fèlix va assentir,
adonant-se de la seva astúcia.
- Mira, espera...- li digué a la
dona quan aquesta ja es disposava a pujar per les escales. Agafà un petit
objecte d´entre tots aquells que l´Amadeu s´havia deixat en aquella infausta
nit i l´hi donà.
- Apa, aquí tens el teu lladre –
afegí amb somriure de sorna en Fèlix.
L´Amadeu s´havia deixat també el
seu més apreciat amulet de la bona sort, aquell que no li havia fallat mai. Ara
només serviria per carregar la bateria del telèfon de la Marta, la qual
l´endemà, no perdé passada d´explicar-ho a totes les seves amigues del veïnat.
