" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


24/2/18

Poemes





Aquest matí, obrint una llibreta de notes mig abandonada per  manca de lletra, m´he trobat una flor assecada entre dos fulls en blanc. A vegades un fa coses d´aquestes. Són petits regals que em faig dins del temps -  com missatges dins ampolles -. El millor d´aquesta mena de coses ve provocat per l´oblit absolut del quan i del com ; l´on és ben evident, com la X assenyalant el tresor dins l´illa deserta. El perquè és el més difícil d´explicar, tot i tenir la certesa - culpablement acceptada - de que ho tornaria a fer per les mateixes raons de sempre.


18/2/18

Xupa-xups



Com quasi bé cada nit, recullo la roba de dins l´assecadora. Després, buido el dipòsit d´aigua i netejo el filtre de les restes de teixit convertides en una massa blanca i informe, de tacte suau, com de cotó fluix. La roba sembla no haver notat aquesta pèrdua sensible i vaga, acumulada a cop de tambor girant, impertorbable i sorollós.

Sempre es perd alguna cosa, a cada dia que passa.

Igualment, però, se´n recupera alguna, de vegades. A dins la màquina alguna cosa es mou. Allargo la mà i en surt un tros de plàstic de colors, arrugat. Es tracta de l’embolcall d’un xupa-xups. Llavors, un somriure tímid flota dins el fred del safareig, brillant i envernissat de felicitat innata, fàcil  i senzilla, traspassant-lo als meus llavis el millor que pot.

Agafo el cossi, tanco el llum i miro, una estona, l’ impertorbable llunyania de les estrelles. A la butxaca la mà, inconscient, remou dubtes.  



11/2/18

Haiku d´hivern






I així, de sobte,
se´m mostren les arrugues
damunt del glaç.

( i la nimfa badalla )

4/2/18

Tecnologia punta


Van acabar acumulant quatre fotocopiadores a l´oficina : la vella, la qual encara estava operativa ; la nova, que va resultar que tenia una tara , descoberta pel tècnic assignat per la casa al fer-ne la instal·lació i posada en marxa ; la seva substituta, no substituïda perquè l´agent de canvi tenia ordre d´emportar-se la vella – i no la nova -, fet del tot impossible, doncs la instal·lació l´havia de fer un altre tècnic – diferent del primer, el de la nova – sense data definida encara i, lògicament, mentrestant no podien emportar-se la vella. A més, hi havia la fotocopiadora del pis de dalt, ja canviada, embalada i a punt per ser retirada. D´aquesta darrera, cap dels homes que s´havien presentat a l´empresa en sabia res.

El Sr. Mestres, resignat, les mirava totes reposant al vestíbul. Pensava en la primera fotocopiadora que havia comprat, feia quaranta anys : l´havia portat ell mateix de la botiga i l´havia endollat al lladre per compartir entrada amb el calefactor que es va emportar amb un descompte especial al fer la compra. D´allí també sortia el darrer cable endollat de l´oficina : el de la calculadora amb rodet impressor, eina indispensable del Juan Luis, primer comptable de l´empresa, jubilat feia anys, que treballava per les tardes al despatx del Sr. Mestres perquè el pis de dalt encara no existia. Al Sr. Mestres li va venir a la memòria el soroll – recordat amb rutina empallegosa i pesada -  d´aquell rodet girant totes les tardes, fent mirar de quadrar els comptes. En aquells temps analògics el Juan Luis, sempre atent a totes les despeses que anaven sorgint al dia a dia , no va entendre massa la necessitat d´una fotocopiadora, tenint com tenien el paper amb triple còpia per fer albarans i factures, per no parlar del paper de carbó, del qual encara en guardaven una bona reserva. Que se´n farien, dels fabricants de paper de carbó ?, li va dir amb cara de preocupació  per acabar sentenciant que no sabia on anirien a parar, si començaven a comprar màquines japoneses.

En acabat de deixar la darrera fotocopiadora l´operari li va dir que li havia de signar l´entrega : no calien papers ni bolígraf, només era questió de deixar anar un gargot amb el dit damunt la pantalla d´un mòbil i dir-li el seu nom i DNI. El Sr. Mestres, mentre es tancava la porta, es va mirar la punta del dit índex i es va recordar de l´escena famosa pintada al sostre de la Capella Sixtina. Després, baixant dels núvols, va donar la raó al vell comptable, deixant anar la vella sentència, mentre girava la vista de la bateria de fotocopiadores -segurament oblidades de la mà de Déu - ocupant bona part del vestíbul de l´empresa.


28/1/18

Gentle on my mind


Bruc i romanins, pedra , pinassa i el curt passeig en l´asfalt estret del camí veïnal, de cert abandonament reconfortant. Restes del pas de l´aigua; ones al  capvespre; sol  d´incertitud magnànima, amable i perfumat d´aromes gentils i passades.  Roderes fresques damunt la terra roja. La bicicleta, penjada al sostre del garatge.

Una torre d´estiu tancada i barrada, certament abandonada : jardí de testos buits, persianes de fusta abaixades i la llum de fora, de vidre ataronjat, sense bombeta per encendre. Un hort : cebes i faves dretes com veles i la terra, fosca i humida. Lladrucs planyívols de gos lligat amb cadena llarga.Presons i manilles, trencant-se. Camps desnonats ; oliverars vells, aliens de món ; figueres despullades i figueres de moro, espurnejant roigs descolorits. El camí, seguit sense espigues per tocar. L´ asfalt, de nou. I un dron volant, anònim d´allò que divisa.

Ametllers, blanquejant ses vores. La senyora Antònia, al pas , em saluda. Tornem al temps i a la pluja, generosa, de fa dos dies. El millor pels pensaments, diu, assenyalant-los florits damunt el pedrís de casa seva. Té raó, la senyora Antònia.




20/1/18

L´espera


como niños que lloran nieve

Alejandro Robles


llamábamos frío
al escalón de mármol bajo los muslos
a la barbilla sobre la baranda
a mordernos las uñas
a chupar un candado
a las noches largas de diciembre
a los domingos sin sol

frío la misa de ocho
frío la enfermería del colegio
frío el portal de tu casa

ahora creo que, sin saberlo
llamábamos frío a la espera

Isabel Bono

en el nombre del frío, del poemari " Lo Seco " (2017, Bartleby Editores )



14/1/18

Lladres


Havia entrat a la casa sigil·losament, després d´obrir la finestra fent un forat al vidre de la mida del seu puny. Sabia el que havia de furtar, així que començà la seva tasca de manera ordenada i pacífica : desplegà el seu petit arsenal davant la caixa que era darrera el quadre, encastada a la paret, i amb bones eines, aconseguí d´obrir-la amb poc menys de vint minuts. Just en el moment en que anava a descobrir el seu botí, va sentir el crit, clar i audible, provinent del pis de dalt :

-Un lladre ? –  La veu era d´home, greu i potent.  Acte seguit va dir alguna cosa més, però amb un to més baix, després d´un breu retret del que semblava una veu diferent, ara de dona.

L´Amadeu era un bon lladre, un home que no deixava cap detall a l´atzar. Segons li va dir l´ “anxaneta “, aquella nit no hi tenia que haver ningú dins la casa. S´espantà en gran manera doncs, quan es va adonar que no era així. Mai s´havia trobat en una situació semblant. Era poruc, massa poruc per ser un lladre a l´ús, és a dir, una persona amb la sang freda suficient per saber com actuar davant els imprevistos. Per això s´assegurava bé de saber-ho tot, abans de fer qualsevol feina. Si hi havia un pla establert, res no fallava. I de gent, mai en volia saber res.Així que, espantat com estava davant d´aquella situació – tenia tres boques per alimentar i un prestigi a mantenir -, s´esglaià el suficient per fugir per la finestra quan va sentir una porta que s´obria, unes passes que s´apropaven , un llum que s´encenia i una ombra allargada baixant els graons de l´escala.

Amb la por al cos, l´Amadeu es va deixar tot el seu instrumental damunt la catifa del menjador de la casa. Una petita fortuna d´enginys de darrera generació, a més de un joc complet de rossinyols, tots fets a mà i herència del seu besavi Ramon, un històric manetes dins aquest gremi considerat dels més antics del món. L´Amadeu se´n faria creus, més tard a casa, d´aquella pèrdua irremissible.

El cas és que a la casa no hi tenia que haver ningú, aquella nit. Però en Fèlix – qui ara baixava mig adormit per l´escala - havia hagut de canviar el torn del dissabte al matí pel de la setmana següent. El cap de setmana “ en un hotel con encanto “ a Marbella amb la Marta hauria d´esperar. A les fosques i malhumorat, va apropar-se al llum de peu per anar a trobar l´endoll on hi havia el lladre que li havia demanat la seva dona a aquelles hores de la nit. Se li havia acabat la bateria al mòbil i no volia desendollar la faixa pel reuma. A qui se li acut...mormolà mentre assaboria la tovor de la catifa.  Anava descalç , així que quan va trepitjar el petit estol de rossinyols punxeguts, va fer un crit que va fer que la Marta baixés disparada a veure què passava.

Ho van descobrir de seguida.

-Hem de trucar a la policia – digué ella esverada, tancant la finestra amb el petit forat al vidre sense saber com tapar-lo.

-Si, tot i que...-En Fèlix estava ajupit, fent inventari del que hi havia allà. Apart d´aquelles relíquies, hi havia bones eines : un trepant petit i potent,  una serra radial de butxaca, unes alicates de bec de lloro, guants de cuir, un frontal amb  feix de llum concentrat...en Fèlix va dir que, ja que no hi havia res a fer i pel que semblava no els havien robat res, potser fora millor de no denunciar-ho i quedar-se tot allò. Li aniria bé, i a saber si aquelles antigalles tenien algun valor. Ella va arronsar les espatlles, més tranquil·la al veure la caixa encara plena. Li va recordar- mentre tornava a posar el quadre a lloc –  la dita aquella de que qui roba un lladre...però que també ho podien denunciar, per més seguretat. La policia no n´havia de saber res, de tot allò que hi havia escampat pel terra. En Fèlix va assentir, adonant-se de la seva astúcia.

- Mira, espera...- li digué a la dona quan aquesta ja es disposava a pujar per les escales. Agafà un petit objecte d´entre tots aquells que l´Amadeu s´havia deixat en aquella infausta nit i l´hi donà.

- Apa, aquí tens el teu lladre – afegí amb somriure de sorna en Fèlix.

L´Amadeu s´havia deixat també el seu més apreciat amulet de la bona sort, aquell que no li havia fallat mai. Ara només serviria per carregar la bateria del telèfon de la Marta, la qual l´endemà, no perdé passada d´explicar-ho a totes les seves amigues del veïnat.




11/1/18

En vertical


Girar el paper
escriure en vertical
Adonar-se : saber del cert :
vertígen i mancança :
mon savoir-fer

Són els pocs minuts
del mai passo
a temps 
un veritablement trist
 semàfor en verd

Esgarrapo la fortuna
d´aquests versos
lliscant

*
 en

*
*
 caiguda 

*
*
*
lliure.

7/1/18

Automàtica.12


Ningú ha deixat escrit...

intento de plasmar-ho de moltes maneres i no m´és possible d´acabar la frase. No puc. Tinc un tros de sorra perfecte a tal efecte : lliscant els dits n´hi hauria prou per acabar-la, perquè l´inici si que hi és, visible i alhora innecessari ; el que se sap ja no té la urgència d´allò desconegut però a punt de ser descobert com un gust al paladar, recognoscible a poc que la llengua afini la seva punta en direcció a la paraula adequada, amb l´ansietat de la seva simplicitat fonològica. Endebades, el pla de sorra s´ensorra en un petit barranc amb un clau enfonsat al seu centre. El fa trontollar un home que va d´un costat a un altre mirant d´aturar veus que mormolen i se n´hi en riuen, anomenant-lo l´home-llum. La seva figura de follet agita braços i cames per protegir l´espai on jo acabi la meva frase més solemne – o la més absurda -. Però el més important de tot no és pas acabar la frase, el nerviosisme d´aquest saltimbanqui és evident, i el seu nom, motiu d´escarni, em clarifica del què es tracta : la llum minva progressivament i en poc temps, per més que ho provi no aconseguiré mai d´escriure-la. Llavors és quan em desperto, surto de llit i sota una ventada de mil dimonis, agafo llapis, paper i escric amb la son als ulls :

 ...mai a temps allò dictat pel somni més raonable.  

1/1/18

Finals



Arribo a la darrera recta del viatge, llarga per la cua de cotxes. Escolto Mahler, els darrers moviments de la novena simfonía, la darrera. Si ho faig, és influenciat pel llibre d´en Teju Cole, " Ciutat oberta", acabat la nit abans. Tot en Mahler, diu Cole, és orientat cap al final. Té raó. Els escolto a un volum acceptablement alt, per poder arribar a tota la subtilesa d´aquest final llarg com aquesta darrera part del camí - d´any passat, també - on les presses i el ritme adelerat de ciutat semblen haver-se traslladat a la tranquil·litat d´aquest tros de Pirineu. A fora, però, en la foscor dels camps, la quietud de la neu glaçada queda vetllada per una boira baixa que va escolant-se entre els cotxes i m´aïlla dins les notes finals. Aquí el ritme es pot seguir d´una altre manera, si un vol.

Al vespre, el cel resta igual de tranquil. La blancor s´esten fins a l´horitzó de les muntanyes, banyada per la llum de la lluna, que segueix el seu curs creixent. Chopin s´avindria més per aquesta postal de nit hivernal. Un piano silenciós . Encara, però, queden les reminiscències del compositor austríac. I són ben aprop, en la llum dels fanals del carrer. La càl·lidesa,  ara, delimita els finals. L´oasi, la illa, el nou dia. I els camps de neu, perfent-se de lluna plena, enmig de la foscor.