Ningú ha deixat escrit...
intento de plasmar-ho de moltes
maneres i no m´és possible d´acabar la frase. No puc. Tinc un tros de sorra
perfecte a tal efecte : lliscant els dits n´hi hauria prou per acabar-la,
perquè l´inici si que hi és, visible i alhora innecessari ; el que se sap ja no
té la urgència d´allò desconegut però a punt de ser descobert com un gust al
paladar, recognoscible a poc que la llengua afini la seva punta en direcció a la
paraula adequada, amb l´ansietat de la seva simplicitat fonològica. Endebades,
el pla de sorra s´ensorra en un petit barranc amb un clau enfonsat al seu
centre. El fa trontollar un home que va d´un costat a un altre mirant d´aturar
veus que mormolen i se n´hi en riuen, anomenant-lo l´home-llum. La seva figura
de follet agita braços i cames per protegir l´espai on jo acabi la meva frase
més solemne – o la més absurda -. Però el més important de tot no és pas acabar
la frase, el nerviosisme d´aquest saltimbanqui és evident, i el seu nom, motiu
d´escarni, em clarifica del què es tracta : la llum minva progressivament i en poc
temps, per més que ho provi no aconseguiré mai d´escriure-la. Llavors és quan
em desperto, surto de llit i sota una ventada de mil dimonis, agafo llapis, paper i escric amb la son als ulls :
...mai a
temps allò dictat pel somni més raonable.
2 comentaris:
Els aniversaris tenen octava com els sants?
Per molts anys, J!
(vaig molt tard, enguany, eh!)
Una abraçada!
Gràcies Neus per enrecordar-te´n.
Una abraçada,
Publica un comentari a l'entrada