Incendis

 

Arcachon i el Cap Ferret. Duna de Pilat. Els boscos de les Landes. S’estan cremant. Ho expliquen a les notícies. El foc s’està apropant a Bourdeaux. Si segueix així, pot ser l’incendi més gran a França des de la segona guerra mundial.

Jo hi vaig estar, a principis de mes. Vaig escriure unes línies sobre el lloc :

Anada amb vaixell al Cap Ferret, des d’on es divisa la Duna de Pilat. El joc de la marea pujant al llarg de les dues hores que som allí : barques varades a la sorra, pilones de fusta entre els quals verdegen algues ; camins insospitats que apareixen i desapareixen cada dia;  gent cercant l’aigua mar enllà. Paisatges diferents repetint-se dia rere dia. Placidesa. Nens cercant petxines, jugant allí on l’aigua torna de mica en mica. Gavines ampliant dominis. Boniques vistes de la mar arrissada amb la duna al fons, blanca, com si fos un miratge, no sé si de desert o d’aigua. Pampallugues de tarda de diumenge, la platja és com l’escenari d’un concert quan ja fa estona que s’ha acabat la música. Torno descalç per la sorra tot observant l’aigua en el seu retorn cobrint-me els peus, mig freda, mig calenta, com quan la dutxa no funciona massa bé. La sensació aquesta als peus, flonja i dinàmica, tàctil, guaridora. La fina sorra entre els dits, esmunyint-se, assecant-se quan pujo per unes escales i m’assec, davant del mar. Me l’espolso. Hi ha un home ja gran que em mira mig ajagut a la sorra, despertant-se de una migdiada traïdora. La seva mirada és del qui no sap ben bé on és encara. Té un gosset al costat que em mira una mica com ell. Els gossos i els seus amos, que penso.

Hi ha casetes petites , de platja i estiu, moltes amb el seu nom i tot, escrit en cartells fins escrits damunt els cancells de les portes. Son de fusta, com de joguina, totes amb el seu estil propi, em recorden les de Noruega però de tons clars i formes més variades. Arcachon també n’és plena. Moltes son tancades. Al moll, faig una darrera mirada, el mar ja ha cobert pals i fa tornar a la vida barques i barquetes , tot sembla més harmoniós, la badia pren forma ben definida amb el far color blanc i color burdeos fent-ne fita. Tornem al vaixell, la travessa és agradable. Velers lliscant, algunes motos d’aigua, banyistes encara refrescant-se de tanta calor. Sopem en un dels tant restaurants que son a peu de platja ; després tornem xino-xano fins al casino, un edifici petit d’època, a joc amb la resta d’edificacions del poble. Hi ha uns cavallets en una punta de la platja principal, amb un moll llarg que acaba en unes casetes en el que sembla una estampa com d’inicis de segle ( XX ). Potser com de somni, també, suposo que perquè no estic massa acostumat a aquesta mena de paisatge, al mar, a aquest mar dins els mars que no conec massa. Potser és el Chardonnay que m’he pres. Faig fotos.

I després fem cap a la Duna, a veure el sol com es pon. S’hi puja per unes escales muntades a tal efecte, partint de tot un petit complex amb un pàrquing força gran i força ple a aquestes hores. Abans d’arribar a aquelles, un caminet curt enmig de roures i pins. Em sorprèn trepitjar sorra enmig seu, a casa seria impensable. És curiós. Costa caminar-hi. Un cop a les escales, és diferent, quedo captivat per la vista de les Landes fins a la Duna, pel darrera. El mon altre cop partit en dos, el verd de tota la boscúria, que s’allargassa fins allí on hi caben els ulls, i el blanc de la massa ondulada de la gran muntanya de sorra. Des da dalt estant, el mar, el Cap Ferret on érem fa unes hores, més al nord i cap al sud, tota l’extensió blanca morint al mar. La posta és bonica, hi ha molta gent, alguns hi pugen cadires i tot. Mòbils enfocant el moment, filmant vídeos, actualitzant vides. Jo ho faig a la meva manera, també. El roig reflectint-se a l’aigua, gentilment. El sol fonent-se dins la forja que el portarà a les antípodes l’endemà, quan ja no hi sigui. Ombres a les landes, perfils humans caminant damunt la sorra. No cerco emocions, de fet no les trobo, hauria d’estar més sol, tenir temps. Hi ha molta gent, tranquil·lament vivint el moment. Em quedo una estona més, endevinant aquella fosa extingint-se per tot l’horitzó. És preciosa, com les notes aquelles dels violins de Mahler, quan tot sembla acabar-se. L’infinit.

 

Ara crema. Evacuen gent de Cap Ferret i Arcachon. Entrevisten un senyor que amb to quiet, resignat, parla de catàstrofe. Imatges de cases cremades. No puc evitar de pensar en mals averanys pel sol fet d’haver estat allà. Foragito la idea amb tristesa. Pocs cops que surto de casa i que passin aquestes coses. Espero que s’acabi aviat, que aquest senyor pugui tornar a casa seva, que la marea no hagi d’arrossegar cap naufragi. Que els  hi plogui, ni que sigui una mica, com va passar aquí ahir al vespre. Que no s'hagi cremat tot.