Finals

Arribo a la darrera recta del viatge, llarga per la cua de cotxes. Escolto Mahler, els darrers moviments de la novena simfonía, la darrera. Si ho faig, és influenciat pel llibre d´en Teju Cole, " Ciutat oberta", acabat la nit abans. Tot en Mahler, diu Cole, és orientat cap al final. Té raó. Els escolto a un volum acceptablement alt, per poder arribar a tota la subtilesa d´aquest final llarg com aquesta darrera part del camí - d´any passat, també - on les presses i el ritme adelerat de ciutat semblen haver-se traslladat a la tranquil·litat d´aquest tros de Pirineu. A fora, però, en la foscor dels camps, la quietud de la neu glaçada queda vetllada per una boira baixa que va escolant-se entre els cotxes i m´aïlla dins les notes finals. Aquí el ritme es pot seguir d´una altre manera, si un vol.

Al vespre, el cel resta igual de tranquil. La blancor s´esten fins a l´horitzó de les muntanyes, banyada per la llum de la lluna, que segueix el seu curs creixent. Chopin s´avindria més per aquesta postal de nit hivernal. Un piano silenciós . Encara, però, queden les reminiscències del compositor austríac. I són ben aprop, en la llum dels fanals del carrer. La càl·lidesa,  ara, delimita els finals. L´oasi, la illa, el nou dia. I els camps de neu, perfent-se de lluna plena, enmig de la foscor.