La naturalesa s´expressa tal com és, sense defugir crueses ni belleses. Una fulla d´arboç ( arbust de tronc prim i nervut, de fruit dolç i flonjo, vermell que trenca el verd del bosc en les primeres escomeses de la tardor), té la virtut de reflectir-ne les dues qualitats a l´hora, i no cal res més que una ullada casual perquè es desencadeni en un instant tot un acte cognitiu adormit al subconscient, una revelació de forma i color que és art i filosofia a la vegada.

Els detalls són precisos : una artèria principal i uns vasos que hi neixen de més grans a més petits, seguint l´elíptica sempre imperfecte del contorn vital,el limbe sotmès a pautes genèriques que alhora enmarquen una individualitat de perfils propis, natural al què és viu. S´aprecien gràcies a la llum que les assenyala com si es tractés d´una radiografia. La llum, aquest element inherent i tant important a la pintura i en l´art en general, accentúa la dicotomia de colors : sobre el verd s´hi aboca aquella, com un vell bastió a defensar; l´ocre mig ombrívol, el va tenyint de necessària victòria. I la fulla d´arboç nuant-les, creant aquesta imatge de transició, de progressiva i possessiva tardor.

Transicions vistes dins dualitats cromatiques. I a partir d´aqui ja es pot començar a jugar a fer metàfores, a filosofar, a interpretar...a pensar. Com mirar un quadre, escoltar una música o llegir un llibre, la natura deixa anar la seva música, la seva veu, la seva plasticitat, en una fulla caiguda. Tampoc cal caure en obvietats aparents, ni en falses gravetats ennegridores. Algú va dir allò de que si hi ha llum, també hi ha ombra, i qui en negui alguna d´elles volent-ne només una, és que és un neci . Dualitats que ens defineixen.

Tendint al meu propi tarannà, de vena nostàlgica i fibra en excés obsedida, em retorna al magí una sentència clàssica per definir la situació: “Sic transit gloria mundi”. Llatinades com aquesta les vaig aprendre d´un vell pirata de filosofia decididament estoica, que les deixava anar cada cop que el seu vaixell s´enfonsava inexorablement. Agafat a un tauló de fusta, sentenciava entre dos personatges més : el capità renegaire de la seva mala sort, i l´atalaiador de pell bruna còmplice de la resignació del vell secundari de la funció. Tots tres, uns autèntics supervivents d´un món que, mai millor dit, se´ls enfonsava cada dos per tres.

Llatinades com aquesta fan somriure altre vegada mentre es recull la fulla caiguda . La fulla ara descansa dins un llibre, planxant l´orella a les paraules que hi ha escrites, naufragis dins restes de naufragis.

L´aigua sembla coure un caldo de natura caiguda dins una espessor de gelatina.

Tanca l´aigua fosca un quadre de pàtina envernissada; la fulla ja dorm, al seu darrer estatge.

I en un bassal molt petit, el reflex d´un roure, d´un cel d´estiuet de Sant Martí.

Tots mirem de recordar com era . I com era? El cas és que no el recordo. Miro de fer un retrat robot a partir dels detalls de la seva persona . Però no hi ha manera.

El J. hi cau :- ostres, ja sé qui era !- Fa cara de sorpresa, els ulls oberts, com si li hagués caigut un vel dels ulls.

La M.D. ho té més clar : -Jo no el coneixia- I segueix fent, com si res.

La M.J. escolta la descripció i fa cara de patiment. És inútil, tampoc sap qui era. -I entrava aqui al despatx?- Si que entrava, el J. segur que el recorda, venia molt sovint.- Llavors tots giren la cara cap a mi. Faig cara de pòquer. Ara podria dissimular, dient – Ah si, em sembla que si...-Però el cas és que no. I el P. I el M. semblen decebuts, però insisteixen : -Si home, no massa alt, una mica calb, no era gran,quaranta-tres o quaranta-quatre...Ah, era el nebot del L. El L. si que sé qui és. Miro d´establir-hi una referència.-No devia entrar massa sovint, si només decarregava- que penso.

No l´identifico.Mentrestant segueixen els comentaris dels fets :-Ja feia mig any que l´havien despatxat, no hi entenia massa de fusta. Només els hi feia de xòfer.(...) I la dona fa un parell de mesos que el va abandonar (...).Va treure el gos a passejar, es va ficar a casa, i avui l´han trobat, penjat (...).

Perquè aquesta necessitat ara de saber com era ? Jo n´hi sabia que l´havien despatxat. I en canvi, bé el devia haver vist més d´un cop, i més de dos. I el vaig oblidar com oblido la majoria de persones que van apareixent i desapareixent dins les rutines laborals. Una temporada els veus dia si i dia també, i de repent, s´esfumen. Quanta gent he conegut d´aquesta manera? Centenars, sens dubte. I ara tothom s´escarrassa a mirar de recordar-lo, de saber qui era; més que res, identificar-lo físicament. Com una estranya recança, meitat morbosa, meitat pietosa. Com si el fet de no visualitzar-lo el comdemnés encara més en la seva desgràcia.

Ja fa dos dies, i encara miro d´enrecordar-me´n. Però no. Al despatx ningú ha dit res més. Un altre història d´algú a qui mai he conegut. I el P., que em diu: -” Pobre R. La cabeza es muy mala, muy mala”- I la cara se li tenyeix d´amargor quan m´ho diu.

I bé calia algú que el recordés d´alguna manera, que deixés una empremta, per petita que fos. Es veu que era un home afable, “bonachón”, de bon tarannà; no massa espavilat, un tret que fa a les persones generalment més simples, però més honestes; potser la mena de persones que s´enfonsen més aviat. Tracto d´entendre com se li cau el món a un home en pocs mesos. I miro a la N., embarassada de vuit mesos al meu costat, tocant-se les costelles que la panxa rodona li apreta. Fa aquella cara que fan tant sols algunes dones embarassades, una lluïsor als ulls i a la pell de vitalitat perenne, d´un misteri difícil d´esbrinar.

Gira la cara i em mira, somrient: -Ai, les costelles, com me les noto.-

Si me´n recordo, Dilluns li porto un coixinet-

Avui fa dia de vent, al Vallès. Aqui no en veiem sovint, de ventades tant llargues. Són ratxes que van i venen, branzides inconstants que remenen les branques dels plataners, dels pins, que fan cruixir els silenciosos xiprers. Les fulles voleien pel carrer. Avui és un dia per passejar pels carrers dels pobles i ciutats, abrigat amb el coll de la jaqueta amunt, les mans a les butxaques.No és pas dia d´anar al bosc o a la muntanya. Fa un vent que esbulla cabells; l´aire és nítid i clar; el sol il.lumina amb tonalitats ocres els espais més anodins fent-los vius, tangibles, enmarats d´aquesta llum de tardor que és pur cristall.

Si, m´agrada aquest vent d´avui. Afila el pensament amb un punt de salvatgia melangiosa, sense que procedeixi cap protocol per esbargir-lo, sense disimul, sense por de perdre res. Un “Bon dia” al carrer a algú conegut es fa amb força, impetuosament, còmplice d´un cert agosarament. El pas és ferm, les espatlles premudes dins l´escalfor de l´abric; el cap aixecat, olorant canvis, anades i vingudes, moviment constant de fons transparents.

Tarda. Darreres llums. Graq apareix, des de “Les aigües estretes”, per il.luminar el meu capvespre particular:

I el cel de Novembre, a la nit, és més bell, fred i distant. És hora d´anar cap a dins, i escoltar el vent com mira d´emportar-se un munt de coses al seu pas.

Desballestat el darrer somni, neix l´esperança, orfe de si mateixa.

Vaig entrar a l´església cercant frescor i una mica de pau fora del bullici dels carrers de l´Alguer en ple mes d´Agost, just havent dinat. Les esglésies a Itàlia solen romandre obertes, algunes ( ara ho recordo) amb cortines en comptes de portes, i són belles d´admirar. Aquesta de l´Alguer ( no recordo el nom) no era la més bonica de totes, però em vaig topar amb un epitafi, en un dels laterals, entre la sagristía i l´altar major. Una inscripció sepulcral, esculpida dins una làpida d´estil barroc, de marbre rosat i blanc, combinant els colors en sanefes de motius florals que enmarcaven un escut d´armes i dues llegendes, a sobre i a sota, corresponent a la de sota la frase que em va cridar l´atenció : “Y tu hermano, mira por ti y vive como hombre que has de morir. Que yo fui como tu eres, y tu serás como yo soy”.

“...Y tu serás como yo soy”. Em vaig asseure en la tranquilitat del silenci de la nau. No sé els altres, però a mi sempre m´han impressionat els missatges que provenen del passat, i més d´un passat que tinc a tocar d´ull. És com quan llegeixes a un escriptor mort fa anys i t´interpel.la en primera persona, amb un “ i tu, estimat lector...”. O alguns ulls que t´observen rera una vella fotografia, algú que tenia la teva edat quan li varen fer i vas conèixer poc abans de que morís i desaparegués per sempre més.

Era el darrer dia de viatge, i, en certa manera, un comiat que desconeixia llavors. Avui, dia de Tots Sants, digueu-li Halloween si voleu; o simplement, primer de Novembre, recordo l´epitafi. N´hi ha de molt bonics, n´hi ha que són literatura, microhistòries de vides en quatre paraules, consells,alguns d´ irònics ( ara em ve al cap el del Grouxo Marx : “perdoneu que no m´aixequi”). Són retrats, herències dels qui varen ser. La llàstima és que avui en dia hi hagi tanta gent que s´incineri, perquè la pols de les cendres s´emporta paraules belles... i làpides evocadores.

Però tampoc tot s´acaba aqui. Fa dos dies, vaig rebre el disc del Roger Mas, “ Les cançons tel.lúriques”, que em té bastant distret, ensimismat diria. Preciosa tria del poemari verdaguià “Al cel”. Hi ha un tema adequat pel dia d´avui, un contrapunt optimista, almenys musicalment.

Pels que estau amb lo front núvol, o lo cor trist...

Una dona de rostre saludable, d´ ulls petits i clars, inquiets. Llueix una cabellera arrissada color coure , lligada per dalt en una cua que li dóna aspecte de nimfa clàssica de tragèdia grega; cabellera que li cau per l´esquena sobre una peça de cotó negre de màniga llarga, dibuixant dos serrells triangulars caient sobre una llarga faldilla del mateix color que li arriba als peus, coberts amb botes punxegudes de mig taló, de to beix fosc. Ben mirat, l´angulositat dels trets, més aviat allargassats i prims, i la manca de qualsevol joia a cap, coll i mans, fa pensar en una fetillera que cerca descobrir l´ineluctable fat d´algú dins les restes d´una tassa de tè o als palmells de les seves mans.

S´està dreta, creua els braços. A l´estona, es mou girant el cap; tira cap un costat. Es torna a quedar quieta, excepte la punta del peu dret, que repiqueteja el terra. I segueix mirant la porta. Curiosament no porta bossa, ni mòbil. Els mòbils són omnipresents : les músiques es barrejen amb la lectura de missatges, amb les converses, fetes a mitja veu en un àmbit on l´espera crea una tensa calma, atenta sempre a la porta, que s´obre i es tanca.Sovint hi ha algú que la trenca. La Mari Carmen, per exemple, que és d´aquelles persones que instintivament criden quan parlen per telèfon, sabedores de que la persona amb la que parlen és força lluny, i potser no els sentiria.

-Manooolo, soy la Mari Carmen. Sustamos aqui en el aeropuerto desde las cinco y media y no apareces. ¿ donde paras, niño de mi arma? Llámame - Plega el mòbil color granat, mentre avança el seu cos menut i rabassut cap a la filera de caps que esperen rera la barana metàl.lica, seguida pel marit, un home d´actitud beatífica que no diu ni ase ni bèstia. Passen pel costat d´un home ja gran, amb impermeable verd i port aristocràtic : amb gorra clàssica de pana semblaria un ajuda de caça de la reina d´Anglaterra. Mira cenyut, en un gest que sembla instaurat al mig del front, les mans a les butxaques. Camina a mig camí del més impacients de la barana i els que s´ho miren més enrera, una terra de ningú on no hi ha una posició definida. Es creua amb la fetillera, que segueix neguitosa. Una altre dona, prop d´ells, sembla indicar algú el camí per trobar-se : -¿Ves un cuadro blanco con un ninot verd corrents?-

La fetillera ha passat a un segon pla, apoiada en una de les columnes. Un home de mitja edat mou el cos fixe al terra, com un saltamartí, cantant un vell bolero. Li sona el telèfon:-Ay, mamita, ponte en oración, que D. ya sangra- es lamenta, mentre “ l´ay mamita “es repeteix davant la impassibilitat de la mosso d´esquadra que s´apropa xino-xano i es palplanta al mig de la terra de ningú. Es cala la gorra i observa, carregada amb tots els estris de la feina penjats de l´ampli cinturó negre: pistola reglamentària, guants, xiulet,manilles, una porra llarga que li sobrepassa el genoll, i el fatídic llibre de “receptes”, disposat a reduir el dèficit administratiu. Mentrestant, l´aristòcrata sembla canviar de posició amb la fetillaire, que decidida, s´incorpora al grup del més impacients, apoiada definitivament a la barana metàl.lica.

L´aristòcrata, dret, imperturbablement cenyut, es deixa anar subtil i contingudament. Observa a banda i banda i s´adona que ningú para esment. A l´estona però, es veu en l´obligació d´iniciar una fugida paulatina, davant els efluvis que el metà diposita al seu voltant i que el delaten indefectiblement. La policia no hi fa res; és més, desapareix de la zona de ningú dirigint-se cap a la zona dels bars. Una noia bruna, alta i ben feta, apareix aixecant un portafolis. Vesteix un vestit jaqueta on els pantalons s´ajusten als malucs ben enmarcats; sense necessitat de talons, la seva és una gràcia d´espiga daurada a ple estiu. Somriu amb llavis molsuts a una colla d´executius sèniors que surten encorbatats i amb ganes d´anar a l´hotel. I així desapareix del petit escenari de clatells que miren les portes com s´obren i es tanquen.

Els personatges van trobant el seu passaport a la llibertat : la fetillera, la que sembla una amiga o una germana; l´aristòcrata, la filla i el nèt ( al trobar-los, no para de somriure, el gest cenyut desaparegut davant la visió del nen que riu ); la Mari Carmen, “al niño de su arma”, que es deixa petonejar sonorament; i la “mamita”, que fon el rostre plorós al pit del seu saltamartí.

La mosso d´esquadra s´ho mira tot sense massa esma, i mirant l´hora, badalla, esperant la fi del seu torn. I si hi hagués un fil musical en aquests sostres tant alts, podria ser que s´escoltés la veu de l´Eva Cassidy, vora la porta d´arribades, oficialitzant el retrobament de vides creuades.