"L´essencial és invisible als ulls "

A. de Saint- Exúpery

12/02/12

El tren que volia ser-ho


(I)

Hi havia una vegada un tren. O més ben dit, hi havia una vegada una màquina de tren. No era pas una màquina de tren de veritat. Era de mentida, com de joguina però sense ser-ho, en el sentit clàssic de les màquines de tren de joguina, aquelles que són fàcils d´imitar : una cabina quadrada amb un barret semicircular per sostre – que aïllada de la resta simulava també una caseta - al seu darrera la caixa amb el xiulet i la xemeneia, en aquest estricte ordre; tot plegat aguantat per una base amb dues rodes. La utilitat d´aquest conjunt, no més gran de mig dit, raurava al seu darrera, on portava enganxat un imant, el qual permetia aguantar fotografies, recordatoris, llistes de la compra o papers diversos sobre superfícies metàl.liques, com ara una porta de nevera, per posar un exemple.

(II)

En Francesc solia jugar a treure i tornar a posar les enganxines imantades de la porta de la nevera. N´hi havia força, i ben diverses. Cada una representava coses diferents. Les seves manetes s´entretenien en la facilitat del joc : cada peça desenganxada esdevenia un petit triomf el qual l´omplia d´una oberta satisfacció que exhibia orgullós a qui estigués voltant-lo. Després la tornava a col.locar matusserament d´un cop fort d´acord amb aquelles manetes que tot just començaven a fer-se servir. Totes les peces imantades eren mogudes i distribuïdes d´aquesta manera al llarg de la llarga paret de la nevera, i ninguna se´n salvava, especialment aquella màquina de tren de mentida, delicada llaminadura de colors que en Francesc no es cansava d´agafar més que a les altres.

(III)

Poc temps després d´haver-se iniciat aquest joc propi del qui sap i té el poc coneixement per gaudir amb qualsevol estri i situació – fet que d´altre banda feia d´en Francesc un element perillós dins aquell món que era la cuina, sobretot quan s´apropava al ganivet del trinxant -, la màquina de tren es desenganxà de la seva base de fusta de pi, la que simulava les rodes que hagueren servit per lliscar sobre unes vies de tren, si aquestes hagueren existit, i que portava al seu darrera l´imant fixat, encara intacte. La realitat era que les vies no eren visibles en una cuina no gaire grossa, per més petita que fos la màquina de tren, no més de mig dit, i a més, de mentida.Aquesta realitat de les coses no fou obstacle però, perquè aquella es trobés, per primer cop en la seva estranya vida, lliure d´estar unida permanentment a un imant ; i a la porta, alta, d´una nevera.

(IV)

Tothom qui, a partir d´aleshores, entrava a la cuina, al matí, a la tarda o al vespre, trobava la màquina de tren onsevulga : sobre la taula o sota d´ella, dins la pica, enmig dels fogons, en algun punt de la prestatgeria de les espècies, a la rentaplats o entre els coberts dins el seu calaix...fins i tot un cop, quan ningú ja no pensava en ella – si algú ho havia fet alguna vegada -, va aparèixer a l´interior de la funda de plàstic que protegia el fluorescent que baixava del sostre, quan la van netajar. De com va arribar allí dalt, ningú tampoc se´n va preguntar mai res. El cert però, era que la màquina de tren havia teixit la seva pròpia xarxa viària, feta de infinitat de rails, com la infinitud de fils que encadenaven l´aire de la cuina, omplint els espais inmersos des de sempre en la faç adormida del món, que era petit alhora, com ho era la màquina de tren, una mica menys de mentida sense aquell imant que ara l´observava sota la forma d´un tros de fusta imitant unes rodes sense res a sobre per aguantar.

(V)

Ella no sabia que la seva xemeneia no treia fum, que només es tractava d´ un tros de clavia pintada de negre; la seva cabina, la seva caixa, dos peces de pi pintades de groc; el sostre, una resta de llistó de vidre envernissat. Que per no tenir, no tenia ni rodes, ni rails, ni una estació on arribar. Que ni tan sols arrossegava vagons... el seu infinit era avantguarda i reraguarda, dins la seva darrera quietud que la feia apaèixer en el lloc més inesperat. Un fet difícil d´explicar, vist el que era, és a dir, una màquina de tren com de joguina, una mica de mentida.

(VI)

Era en Francesc, quan la veia, qui l´agafava amb les seves manetes, maldant per enganxar-la altre cop a la nevera. Era l´única peça que no ho feia, mentre la resta, imantats, romanien desafiant el precipici vertical de l´unic record que tenien, i que l´imant mantenia fermat rera les seves espatlles. La màquina de tren queia una i una altre vegada, fins que en Francesc se´n cansà, i acabà jugant amb ella d´una altre manera, sense ja mirar d´enganxar-la sobre aquella paret, alta – molt alta per la seva mirada i les seves manetes – que era la porta de la nevera.

Epíleg

No sé com, com a narrador d´aquesta petita història, els fils infinits dels rails teixits per aquesta petita màquina de tren es feien i es desfeien al pas dels objectes i les persones que habitaven aquella cuina, sovint tan atrafegada. Només vaig deduir, trobant-me de vegades amb aquella màquina de tren, que jo portava un imant penjat a l´esquena també, i en Francesc, encara no, tot i que de mica en mica ho aniria notant, inevitablement. Tanmateix, l´imant es podia desimantar, de vegades era possible.

Vaig pensar a tornar enganxar la màquina de tren a les seves rodes. No ho vaig fer, i potser, davant aquesta carta de llibertat, la màquina de tren, que era com de mentida, va acabar desapareixent.



07/02/12

Dickens i Carner



Assabentat de l´efemèride de que avui, Mr. Charles Dickens hauria fet dos-cents anys, m´afegueixo a les iniciatives blogaires per recordar-lo. No he estat un gran lector seu els darrers anys. Dickens, per mi, és un autor d´adolescència i primera joventut. L´"Oliver Twist" - Oliverio Twist a l´edició que encara volta per casa- va ser de les primeres novel.les - juntament amb el "Miguel Strogoff" de Verne - que recordo haver acabat. Però la novel.la que recordo més és "Temps Difícils", i no per la novel.la en si, sinó per l´acurada traducció d´en Josep Carner. A l´igual que Nin amb Dostoiewski - i el seu Crim i Càstig -, Carner em va fer adonar de la importància d´una bona traducció per arribar a llegir l´autor original com si aquest escrivís en català. Només es pot copsar llegint-ho, i recordo haver-ho sentit així al llegir la novel.la.  El nostre país ha tingut - i té - excel.lents traductors, i sovint no és una feina prou valorada, però si voleu fer vostre un bon clàssic, com Dickens, no deixeu mai de mirar qui l´ha traduït. I si és Carner, sabreu com era Dickens, sempre que no llegiu l´original, és clar.

"Els papers pòstums del Club Pickwick" també em van fer riure i passar bones estones. I més tard, un altre llibre, " Callejón sin salida", una novel.la feta a quatre mans amb el seu bon amic i company Wilkie Collins, l´autor de "La dama de blanc" i "La pedra Llunar", novel.les que han estat- per fortuna- recuperades  fa una colla d´anys.

I aprofito per felicitar el Blog de l´Assumpta per la seva iniciativa.

( dibuix trobat a la xarxa )


Fe d´errates : Resulta que Carner no va traduir " Temps Difícils", sinó Ramon Folch i Camarassa. Agraiexo la correció de tan lamentable error a l´Allau. Gràcies. 


05/02/12

Corglaçat ( efímer )


Sense tanca,
 encerclant un coll imaginari i


unes arrecades, treballades
per a lòbuls invisibles.



Es fon el verd
 corprès de transparències,



és l´orfebre atzarós
treballant de nits




amb el teu fred, la teva aigua,
i els teus ulls que s´ho miren.

02/02/12

Desfent l´hivern


Glaç...retornant al pensament del Divendres, fa una estona que ha nevat. Volves blanques marcant l´hivern a un ritme paral.lel a la caiguda de les fulles tardorenques, petites barques balandrejant l´aire quiet, inmòvil i silenciós de la nit. El paisatge cualla i s´il.lumina com si la lluna s´hagués desfet sobre la terra. Només han calgut dues hores.

Pel Dissabte el fred ja era aquí, el cert era que l´esperava. Vaig trepitjar la crosta de totes les fulles caigudes dels roures, una crosta uniforme emparquetant el terra de l´alè dels núvols de glaç, oblidant les veus del bosc, encarcarant branques, troncs i bassals, empedeint qualsevol moviment. A mesura que passava el matí, la temperatura desentumia la blancor freda de les copes de les alzines, i les branques recuperaven posicions, amb lleus i constants estremiments fent viu el cos arbrat per on passejava. Fins i tot algun valent pit-roig batia ales fent-me companyia. El sol, al final, aparegué. La calor no. La resta del Dissabte vaig tenir fred.

Enyorava tot això, temia un hivern tou, en certs dies de sol imperant als quasi vint graus del migdia. Però l´estació és llarga, em deia. Potser era Divendres quan m´ho deia. Dissabte al matí un roure em va venir a trobar. Semblava nevat, però era gebrat. Encara unes quantes fulles romanien lligades a les vores del brots. Llepolies, vaig recordar veient els seus contorns. Pergamins tot explicant velles històries, vaig pensar llavors, més detingudament. Desitjos, veig clarament avui. M´agrada, encara de tant en tant, veure la lluna desfent-se sobre la terra. 


27/01/12

Divendres


Plovisqueja, al final. I és un plovisqueig cansat com els Divendres per la tarda.- El cansament ? - s´accentua sobre l´omoplat esquerra i la part baixa del coll ; es manifesta sobre la parpella – també esquerra – amb una lleugera tremolor al tancar l´ull. La nit encara no és prou freda, el dia tampoc, malgrat no hi ha hagut sol. Aquest era un forat blanc al cel avorrit del migdia, i d´avorriment ha acabat fonent-se de mig blanc i gris.

Tot plegat es fa notar, la força minva des del moment en què ha sonat el despertador – avui ha estat un despertar especialment dolç, calentonet, de placidesa gens cansada, un despertar que ha calgut de les tres alarmes pertinents per sortir del llit – fins al moment d´escriure aquestes linees, més relaxat ja, però amb el relaxament pesant del dia acomplert, el relaxament del xandall i les pantunfles. Es fa notar. Les llums del vespre es desdibuixen al tornar dels Divendres com aquest, de les setmanes potser, numerades del calendari, amb la salvedat de que avui el desdibuix és de gotes d´aigua. Com, com, com... inevitablement, si, com la tela acabada de pintar mullant-se sense acabar de regalimar, només esmoteïdament borrosa, a mig camí de l´intangible. Fruit del cansament, o així ho percebo i així ho penso. Pensem com percebem ? Les percepcions tenen a veure amb els estat d´ànim.

Mentrestant, sota el rètol groc i llampant – en realitat hi ha un llamp dibuixat, de color negre, al costat del nom de l´establiment : Laser, nom que dóna una idea de quan devia ser fundat tan antic establiment comercial, lluny de l´aparositat de les fundacions ostentades en mil.lers de negocis sorgits com per art d´encantament fa una pila d´anys i que un, murri, no acaba d´empassar-se, almenys, pensa, el nom Laser honora la honradesa dels propietaris i el rètol groc amb el llamp dibuixat – de l´únic xino que no és xino del que tinc notícia, de fa molts anys, d´abans de que se´n diguessin xinos - basars en deien -, l´home de la cua, polit com sempre, alt, fumant, mirant com un actor secundari el brogit tranquil del carrer, davant l´aparador envidriat, anticuat, del local que mai tanca i per això encara és obert. Sota les porxades i els cotxes, el terra però és ben sec, fent cara d´haver de rebre un pre-rentat que potser no arribarà encara. I Clapton, fent un solo prou decent cap al final del "River of tears"en directe – de fa uns anys, perquè el Clapton ja no gira -.

Sempre confonc les tears d´aquesta cançó pels dreams d´alguna altre. El cas és que mormolo dreams, tot recordant una lluna de fa tres nits, una lluna sobre un terrat, sobre quarts de nou del vespre, inmensa – vista la lluna de cada dia -, lluint una falçeta atronjada. Semblava com si algú se l´hagués trobat llençada ves a saber on – un container, potser ? - , se l´hagués emportat a casa i, veient que no la hi podia encabir, l´hagués acabada deixant lligada a la finestra. Això em fa recordar l´acudit de com encabir quatre elefants dins un sis-cents (*). La lluna té uns moviments estranys que desconec, em sorpren. No els buscaré pas mentre continui aixecant el vel d´algun pensament quan s´està cansat.

La pluja no cala, com els pensaments, però a l´arribar a casa baixo els geranis perquè l´olisquegin durant la nit. Semblen cansats també, un pèl esgrogueïts, moixos. O m´ho sembla a mi potser, deu ser aquesta nit de Divendres, no massa freda, sense estrelles. Quantes constel.lacions al cel de Gener, llunyanes, fredes, clares com el glaç.

El glaç, el glaç, el glaç...com els somnis, rius de somnis. Definitivament, torno a divagar, deu ser la parpella que torna a tremolar. Estic cansat.


(*) Fàcil : dos al davant i dos al darrera.


22/01/12

Encara si


Podràs dir-me sense por : marxa.
Abandona aquest diari socarrimat
de les petjades menades
vers el que mai,
ni en somnis com aquest,
foragita el  cos, el teu, el meu,
damunt el clar pensament.

Marxa d´aquest buit
d´enyorances absurdes.
L´insomni fosc morirà
entre els plecs blancs
dels meus llençols.

Pensaré que m´ho dius sense por.
I mentrestant
seràs ben lluny quan ells,
seguiran buscant pistes
dempeus del que et vaig deixar.
Només que seguiré aquí i
cercaré, sense ànim de lucre,
l´emergència de les teves
( petjades  incertes ) 
esborrant-se dia a dia.



19/01/12

Descans


La dona seu a sobre una caixa, l´entrepà acabat d´obrir al seu costat. Un bon feix de llum entra per les finestres tancades de l´antiga exposició de la botiga, convertida avui en un malaguanyat cuarto dels mals endreços ple a vessar de idees abandonades. La llum és apacible, tant, que la crosta del pa sembla cruixir sense necessitat de mossegar-la. La dona menja, mastegant calmosament el ritme de l´hora d´esmorzar. Algunes engrunes paren la taula a la falda de la bata ratllada, amb dues cireretes brodades al pit. Té la curta esquena, àgil encara com el seu ànim, corbada cap endavant. Una mica com la del pensador de Rodin, pensativa ella també, però sense la tensió d´aquella, femenina per les cames estirades davant d´ella, pel gest dels braços : l´un pren l´altre per les mans, i una d´elles resta extesa i observada. El dit petit d´una llisca amunt i avall sobre l´anular de l´altre. Aquest presenta, si un s´hi fixa com ella, plecs lleugers, com els nusos a les branques dels arbres. Apart d´això, les mans són boniques, amb arrugues ben delimitades, endreçades, ben arrelades. Agraïdes, sota el sol protector de l´hora d´esmorzar.

Al terra, els guants de làtex blau, que sempre porta posats.