(I)
Hi
havia una vegada un tren. O més ben dit, hi havia una vegada una
màquina de tren. No era pas una màquina de tren de veritat. Era de
mentida, com de joguina però sense ser-ho, en el sentit clàssic de
les màquines de tren de joguina, aquelles que són fàcils d´imitar
: una cabina quadrada amb un barret semicircular per sostre – que
aïllada de la resta simulava també una caseta - al seu darrera la
caixa amb el xiulet i la xemeneia, en aquest estricte ordre; tot
plegat aguantat per una base amb dues rodes. La utilitat d´aquest
conjunt, no més gran de mig dit, raurava al seu darrera, on portava
enganxat un imant, el qual permetia aguantar fotografies,
recordatoris, llistes de la compra o papers diversos sobre
superfícies metàl.liques, com ara una porta de nevera, per posar un
exemple.
(II)
En
Francesc solia jugar a treure i tornar a posar les enganxines
imantades de la porta de la nevera. N´hi havia força, i ben
diverses. Cada una representava coses diferents. Les seves manetes
s´entretenien en la facilitat del joc : cada peça desenganxada
esdevenia un petit triomf el qual l´omplia d´una oberta satisfacció
que exhibia orgullós a qui estigués voltant-lo. Després la tornava
a col.locar matusserament d´un cop fort d´acord amb aquelles
manetes que tot just començaven a fer-se servir. Totes les peces
imantades eren mogudes i distribuïdes d´aquesta manera al llarg de
la llarga paret de la nevera, i ninguna se´n salvava, especialment
aquella màquina de tren de mentida, delicada llaminadura de colors
que en Francesc no es cansava d´agafar més que a les altres.
(III)
Poc
temps després d´haver-se iniciat aquest joc propi del qui sap i té
el poc coneixement per gaudir amb qualsevol estri i situació – fet
que d´altre banda feia d´en Francesc un element perillós dins
aquell món que era la cuina, sobretot quan s´apropava al ganivet
del trinxant -, la màquina de tren es desenganxà de la seva base de
fusta de pi, la que simulava les rodes que hagueren servit per
lliscar sobre unes vies de tren, si aquestes hagueren existit, i que
portava al seu darrera l´imant fixat, encara intacte. La realitat
era que les vies no eren visibles en una cuina no gaire grossa, per
més petita que fos la màquina de tren, no més de mig dit, i a més,
de mentida.Aquesta realitat de les coses no fou obstacle però,
perquè aquella es trobés, per primer cop en la seva estranya vida,
lliure d´estar unida permanentment a un imant ; i a la porta, alta,
d´una nevera.
(IV)
Tothom
qui, a partir d´aleshores, entrava a la cuina, al matí, a la tarda
o al vespre, trobava la màquina de tren onsevulga : sobre la taula o
sota d´ella, dins la pica, enmig dels fogons, en algun punt de la
prestatgeria de les espècies, a la rentaplats o entre els coberts
dins el seu calaix...fins i tot un cop, quan ningú ja no pensava en
ella – si algú ho havia fet alguna vegada -, va aparèixer a
l´interior de la funda de plàstic que protegia el fluorescent que
baixava del sostre, quan la van netajar. De com va arribar allí dalt,
ningú tampoc se´n va preguntar mai res. El cert però, era que la
màquina de tren havia teixit la seva pròpia xarxa viària, feta de
infinitat de rails, com la infinitud de fils que encadenaven l´aire
de la cuina, omplint els espais inmersos des de sempre en la faç
adormida del món, que era petit alhora, com ho era la màquina de
tren, una mica menys de mentida sense aquell imant que ara
l´observava sota la forma d´un tros de fusta imitant unes rodes
sense res a sobre per aguantar.
(V)
Ella
no sabia que la seva xemeneia no treia fum, que només es tractava d´ un
tros de clavia pintada de negre; la seva cabina, la seva caixa, dos
peces de pi pintades de groc; el sostre, una resta de llistó de
vidre envernissat. Que per no tenir, no tenia ni rodes, ni rails, ni
una estació on arribar. Que ni tan sols arrossegava vagons... el seu
infinit era avantguarda i reraguarda, dins la seva darrera quietud
que la feia apaèixer en el lloc més inesperat. Un fet difícil
d´explicar, vist el que era, és a dir, una màquina de tren com de
joguina, una mica de mentida.
(VI)
Era
en Francesc, quan la veia, qui l´agafava amb les seves manetes,
maldant per enganxar-la altre cop a la nevera. Era l´única peça
que no ho feia, mentre la resta, imantats, romanien desafiant el
precipici vertical de l´unic record que tenien, i que l´imant
mantenia fermat rera les seves espatlles. La màquina de tren queia
una i una altre vegada, fins que en Francesc se´n cansà, i acabà
jugant amb ella d´una altre manera, sense ja mirar d´enganxar-la
sobre aquella paret, alta – molt alta per la seva mirada i les
seves manetes – que era la porta de la nevera.
Epíleg
No
sé com, com a narrador d´aquesta petita història, els fils
infinits dels rails teixits per aquesta petita màquina de tren es
feien i es desfeien al pas dels objectes i les persones que habitaven
aquella cuina, sovint tan atrafegada. Només vaig deduir, trobant-me
de vegades amb aquella màquina de tren, que jo portava un imant
penjat a l´esquena també, i en Francesc, encara no, tot i que de
mica en mica ho aniria notant, inevitablement. Tanmateix, l´imant es
podia desimantar, de vegades era possible.
Vaig
pensar a tornar enganxar la màquina de tren a les seves rodes. No ho
vaig fer, i potser, davant aquesta carta de llibertat, la màquina de
tren, que era com de mentida, va acabar desapareixent.
.jpg)
