" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


16/3/24

Hey Joe


El termòstat fa un clic i de seguida s’encén la caldera, just al meu darrera. Avui escric a la cuina, ben d’hora al matí. Aixeco la vista i llegeixo : Anna Mora, Salmorejo,  come bien – vive bien, espetec, Març 2024, Taxi !, dolor al pit ?, proteïna + vitamina D, Balay ... tot això sense moure el cap, només aixecant la vista. El timbre del microones atura la meva breu lectura. M’aixeco i en trec la llet , hi afegeixo el cafè acabat de fer. L' olor m'és molt agradable, com si algú em fes companyia. Pels vidres de la galeria el pati desperta. Una puput picoteja damunt el que queda de la gespa, sota els pins. És la primera que veig aquest any. Espantadissa aixeca el vol i m’ofereix la breu i fugissera estesa de les seves ales mentre aboco mel a la tassa fumejant. Amb el bolígraf a la mà escric sobre una alarma llunyana, reiterant els darrers matins. Atabala una mica ; inconscientment l’identifico com un avís, com faig de vegades amb fets banals del dia a dia, però tal com hi penso, deixa de sonar. Deu ser que no, doncs. Em vaig desvetllant tot agafant la tassa, pensant en la cançó del Joe. La vaig traduint d’oïda, ahir vaig adonar-me que, al final, parla d’una tal Marilyn Monroe... farà referència la cançó a un tal Joe DiMaggio  ?. Miro el rellotge, ple de senyals diversos. Pitjo un botó i surt l’hora. Amb la cullera ressegueixo la mel que ha quedat al fons de la tassa. L’assaboreixo un moment, m’aixeco i deixo aquella a la pica, dringant la cullereta. Tot resta quiet. De fons, se sent el pèndol del rellotge de paret, fa unes setmanes que li dono corda altre cop i sembla que torna a anar més o menys bé. El famós tic-tac, sensible en moments de silenci. A vegades no me'n recordo i el rellotge es para. Ho noto de seguida, el seu silenci és un dels més eloqüents de la casa. Rere la finestra, un ocell picoteja el fruit vermell d’un pitòspor en vol estàtic . Unes altres ales bategant. Això darrer ho afegeixo al vespre, com aquell  he de marxar que mai no es diu i que escrit així, sona una mica premonitori.   



4/3/24

Connotacions

 

El pas mut damunt la terra humida, la respiració ajustada al rost del camí, el vent alterant el biaix del sol, la llum trencant el sotabosc, les capçades de les alzines : tot es mou com una dolça marinada, calada de fred. Respiro pinassa, romanins florits ; ullo un boix-grèvol fruitat de vermell mentre, esparsa, un poc de neu encara fa de catifa en un antic pla de carbonera, de terra negre; talls de roca fent d’escala. M’aturo un cop fet el desnivell, miro de recordar algun so d’ocell, escapant-se d’algun niu ; dos senglars fugen el just per veure el llom d’un d’ells ; el bosc ara baixa, fent ziga-zages fins aquell lloc anomenat del òbits, la carena, el cim llunyà i el monestir dalt de tot fins arribar al Pi del Vent, allí on les passes tornen a lloc, calmoses, guaridores. El temps està sota control a pesar de  la tarda, escolant-se al seu punt més bell, el del darrer sol, quan el bosc es transforma i jo soc com  un arlequí, saltironejant entre pedaços de llum. Babau i ingenu com un arlequí.

Connotacions, titula un article que llegeixo més tard. El que carrega de connotacions tot el que existeix és la nostra experiència, personal i intransferible, diu en un tros. En un altre hi diu que aquestes són valors que afegim a la realitat i que la carreguen d’un sentit especial per a cadascú, que viuen dins la nostra ment, sobretot inconscient i donen lloc al nostre món simbòlic.

Feia dies que no sortia a caminar. A vegades, com avui, anoto certes sensacions, accentuades potser pel fet de l’absència d’elles, un respir enmig de tràfecs d’una diferent mundanitat, poc atentes al cos i als sentits, en certa manera obligades. Cerco, ara que he tornat, connotacions semblants enmig d’elles. Petits rastres de pedaços de llum. Sovint, però, es fan difícils de trobar i és llavors que enyoro tardes com les d'ahir. A vegades només ens queda això.

I demà, ara que hi penso, hauria de venir el llauner a canviar el wàter ja d'una vegada per totes.



18/2/24

D'hivern ( II.II )

 

Segueixo amunt per la pista rural fins arribar a un trencall on em desvio per trepitjar definitivament terra, per entrar als antics camins de pastures, giravoltant un tros de bosc fins una tanca que m’obre la perspectiva d’un canvi de rasant aponentat : apareix la claredat de l’horitzó al fons i els vessants muntanyencs un rere l’altre al davant meu com solcs d’un camp enfilant-se a nord enmig de boscanes i algun poblet estancat en planar, fent de sentinella.  Les tanques s’enllacen, les obro i les tanco com qui entra ara en un jardí, ara en un altre . En un, el camí és suau, de vista clara ; el següent m’endinsa en la fragància fresca d’un avetar ; després, un passadís d’avellaners i més enllà, el camí vorejant marges de pedra. Murs de pedra seca construïts fa temps, anivellant camps de conreu, eixamplant cultures primàries. Fotografio un primer pla dels rocs alineats, tornejant el sender. El camí, finalment, m’apropa a un pont : a sota, el riu.

El riu passa per la Vall de la Llosa, i porta el seu nom. El pont el travessa just per entrar al mas del Vilar, que sembla tancat. M’aturo al pont i observo l’amplada del cabal, en direcció sud. Sempre m’he sentit atret per aquesta mena d’aigües, lliscant avall enmig de les pedres , trencant-les per damunt dibuixant petites ones blanques al seu pas ; un quadre inalterable i viu, amb tota l’acústica salvatgina que l’acompanya, la veu de la deu, allí on, segons diu el diccionari, aflora l’aigua a la superfície terrestre provinent d’un aqüífer subterrani. Mai se sap d’on prové certa felicitat, però en  aquest cas, aquest aqüífer ho fa des d’uns quants estius de primera infància, quan les pedres eren grosses i blanques i l’aigua la més freda de la terra. Contemplo ara les aigües baixant i  és clar, la història i les ànimes de tots aquells homes i dones, com escumes blanques, es divisen més a prop o més lluny, però sempre fins on s’atansa la vista. Recordo quan llençava un tros de branca i veia com anava salvant tots els obstacles fins que moria en un remolí llunyà .Llavors, el riu tornava a ser el mateix. Potser és això, ara que hi penso. El riu és el mateix.

Tot i així, no hi ha neu, com no acaba d’haver-hi hivern. Per aquestes contrades hores d’ara el riu dormiria més plàcidament, i el gel es faria present. Sense això, la ment recula massa de pressa cap al que ja no hi és, i amb ella certa tristor també, vestida de pau. Aquí no faig cap fotografia, perquè falta llum i no trobo cap motiu interessant, no pas més que aquests pensaments per on passejo també.  Acabo de travessar el pont i enfilo cap al petit pàrquing que hi ha vora les restes de l’ermita de Sant Marc, de la qual només en resten els fonaments. La vall és al punt més ample aquí, i hi passa una petita carretera direcció Viliella, que és a l’altre banda del vessant oest, visible des de més amunt. A nord, el camí cap al Salt del Molí i més amunt, les restes del Castell de la Llosa , on no podré arribar, vora la frontera andorrana. És bo de no poder arribar també. No arribar fa sempre la tornada més dolça.

El camí del Salt del Molí és una excursió breu en si mateixa, i per aquí em trobo gent. Una parella amb els seus fills, nen i nena. Estan aturats. El pare amb el fill, afilant amb una navalla una branca d’arbre ; la mare amb la filla, aquesta darrera filmant-la amb el mòbil mentre la primera fa uns passo de ball prèviament assajats. No hauria de ser al revés ? em pregunto. La nena li torna el mòbil i mentre mira el resultat, passo entremig de tots sentint-me invisible. Quan soc al molí, mig enrunat, em dedico a fotografiar el Salt. El sol ha sortit una estona, practico amb la velocitat de la càmera per aconseguir que l’aigua s’aturi dins ella. N’observo el  resultat mentre la petita família arriba a lloc. L’home es posa ben a la vora del salt, ben dret i d’esquenes, observant-lo. La mare el fotografia des del camí, damunt un petit pont on un ciclista fa una estona s’ha fotografiat també. Suposo que les imatges no trigaran a ser dins el famós núvol, on tothom es dedica a penjar estrelles. Les meves trigaran una mica més, sovint les penjo en una xarxa de fotografia, on també em dedico a fabricar estrelles veient llocs on segurament mai estaré. La nena m’observa, a mi i a la meva càmera, curiosa. Li somric, amb complicitat. Pel que he vist abans, de moment encara no balla.

M’espero a menjar, tot i l’hora que és. Son vora les tres. Amb tranquil·litat torno. A la llera del riu, menjo i em faig una foto dret, amb el dispar retardat, tot esperant de veure – qui sap – alguna traça d’aquella primera infància on somreia a la càmera sense por. Ara em veig entotsolat. No m’acaba d’agradar i l’esborro. Més endavant m’estiraré una estona en una de les deveses transitades durant el matí, i tancaré els ulls plàcidament al pas del sol, dels minuts, de la tarda ; els obriré i la serralada seguirà al fons ; m’aixecaré i caminaré altre cop sabent que avui ningú m’espera ; passaré altre cop per Ardòvol i la mateixa vaca blanca amb taques negres - o negre amb taques blanques ?- mugirà sense jo saber si per dir-me hola o adeu. Baixaré per la ruralitat de la carretera a Prullans, m’aturaré a la font i m’asseuré una estona al banc, vora el doll. No pensaré massa en res, tan sols deixaré les cames reposar. Badoquejaré. Tot baixant el darrer tram, encara fotografiaré el vol d’una àguila.

Finalment, arribaré al cotxe quan ja el sol s’esmunyi. Aquests dies sembla que fa drecera mentre  marxa. Agradablement cansat, tornaré cap a la llar de foc i la lluna creixent. No em cal gaire cosa més.

 

 

 

 

11/2/24

Bomba de fum

Em puc escolar dins  el temps i fingir que tinc la meva pròpia vida. Puc mirar d'escriure frases maganànimes, fruit d'una pretesa saviesa ; sobreviure amb d'altres massa fetes per a un nosaltres difícil de conjugar amb un sol verb. La necessitat m'aclapara i així  i tot, el cant d'un ocell de matinada  em sedueix de tal manera que el pes aquest del que sigui que és nostre, s'allibera fent altre cop els cossos joves, plens d'esperança, plens de desig. Així era jo, penso, i així eres tu. Erem altres. I els hi ho preguntem i és clar, no responen perquè segurament no calien respostes ni tampoc masses preguntes. Llavors, vull dir.

Respiro sota un ametller florit. El fum s'esvaeix.


4/2/24

VAR

 

" No sé què dir-ne, però se sap per experiència que tanta interpretació dissipa la veritat i la trenca. Aristòtil ha escrit per ser entès ; si no ho ha aconseguit, encara menys ho farà un que no siga tan hàbil ni un tercer diferent d'aquell que tracta del seu propi pensament. Obrim la matèria i l'escampem deixatant-la, d'un assumpte en fem mil, i tornem a caure, multiplicant i subdivedint, en la infinitud dels àtoms d'Epicur. Mai dos homes jutjaren semblantment la mateixa cosa, i és impossible observar dues opinions exactament iguals, no solament en diversos homes, sinó en el mateix home a diverses hores. Habitualment, solc tenir dubtes sobre allò que el comentari no s'ha dignat a tractar. Ensopegue més freqüentment en terreny pla, com alguns cavalls que conec, els quals més sovint fan passos falsos pels camins planers ".

Michel de Montaigne, "Assaigs" ( llibre tercer , Ed. Proa , trad. de Vicent Alonso ).


( De totes formes, segueixo pensant que no era penal )

28/1/24

d'hivern ( II.I )

 

Vaig fer moltes fotografies. La càmera, al engegar-la cada cop que la treia de la seva funda, m’anava avisant que havia de configurar el dia i l’hora. Jo no li feia massa cas, anava veient i comprovant que aquelles sortien bé i quedaven guardades a la tarja de memòria. Ja ho faria al vespre, com va ser. No hi vaig pensar més. Al tornar a casa les vaig traspassar a l’ordinador. N’havia fet moltes, en cinc dies. Després, sense comprovar si aquell les havia entrat totes, vaig fer neteja de la memòria. És una cosa que no he fet mai, doncs l’antiga càmera no m’ho permetia, les havia d’anar esborrant d’una en una ; amb la nova hi ha una funció que permet  fer-ho de cop. L’ordinador no m’havia avisat ; la càmera tampoc. Només importa fotos amb dia i hora, per lo que totes aquelles fetes aquell dia es van quedar a la càmera, juntament amb la resta. I al netejar la memòria, es van volatilitzar.

No em va saber massa greu per les fotos en si mateixes – la història de la fotografia no se’n ressentirà pas – sinó perquè perdre aquelles fotos va ser com perdre el fil de la història d’aquell dia, del recorregut fet a peu de Prullans al Salt del Molí. La fotografia em serveix com em serveix l’escriure : després d’anys de no veure-les puc  recordar al moment com  vaig fer-la, en quines condicions, on i com vaig arribar a aquell punt de pitjar el botó. Escrivint, l’efecte és superior : en comptes d’escriure en paper, quan llegeixo al cap del temps una excursió feta o una vivència o un pensament sembla com si ho hagués fet sobre una pedra. Té un efecte sorprenent en la memòria del viscut, com si em fos donat un cert do d’eternitat, que la sola vivència mai faria. És per això que ara, quan encara son fresques, faré una memòria fotogràfica d’aquell dia, el qual, sense data ni hores, em fa l’efecte de que, pensant-ho bé, va ser  el millor dia- possiblement l’únic de l’any passat- en què vaig desaparèixer del mon amb la sensació de ser com aquell home que es va adormir sota un arbre més de cent anys.  

Prullans és un poble encarat al Cadí, dins el seu Parc Natural, arraulit sota els primers turons orientats a nord, per on els camins s’alcen ràpidament cap a diverses valls enmig de bosc i pastures, per camins que porten cap a França. Avui faré un tros de la ruta dels Bons Homes, dita també dels Càtars, la que va de Berga a Foix. Un cartell me n’informa a l’entrada del poble, on deixo el cotxe en un petit pàrquing que hi ha sota el conegut Hotel  Muntanya, avui convertit en el que s’anuncia com a spa-resort. De fora estant miro la terrassa. Hi havia estat fa molts anys, la recordo ample, enfront l’antic edifici de l’hotel, amb herba ben segada per tot el recinte, esquitxat de para-sols  i amb vistes magnífiques a Bellver i al Cadí, molt assolellada. Ara hi veig herba artificial enmig d’un espai més urbanitzat, com si el lleure s’organitzés en zones ben delimitades, segons el que es vulgui, tot sense sortir del recinte : piscines cobertes, jacuzzi a l’aire lliure, zona de jocs per nens... no es veu molta vida a la resta del poble, en general, tot i l’hora i el fred . El casc antic, però, queda una mica més enllà i les franges vermella i roja del GR em porten ja de seguida cap a un camí rural que s’enfila en direcció Ardòvol. Un tractor em passa pel costat, conduit per una dona, que sembla anar per feina. El campanar de l’església toca quarts de deu. Fa força fred, tot i la tèrmica, el forro polar i l’anorac. El fred però, és de fondalada més que d’estricte hivern.  Em fa dubtar una estona, el necessari fins que el cos agafa temperatura ; aquest primer tram el camino de pressa, a pas ràpid. Hi ha molt terreny en venda, antigues bordes i cases abandonades, algunes de reformades, altres a mig fer. Segones residències.

Primera foto del poble, en la distància adequada, ja mig lluny del cotxe- sempre em sorprèn el lluny que queda el cotxe a poc que començo a caminar - ,després d’un  quilòmetre i mig de pujada enmig de prats on pasturen vaques. Una , ben a prop, ajaguda, em mira mentre faig la fotografia. Molt tranquil·la, indiferent com ho son les vaques en el camp, em mira i jo miro el meu reflex en els seus ulls, com si fos dins un zoom ; tinc la impressió de que qui m’ha pres la imatge és ella, i la mastega tot meditant sense dir-me res. Guardo la càmera i segueixo. El dia és gris, amb núvols baixos. Al poc, una font, la font de Subirana,  d’aigües toves, amb poc potassi i sodi segons m’informa un cartell al costat del caminet que hi baixa. Bones vistes, altre cop. El broc és lliure i l’aigua hi surt amb ganes neta i clara. Bona i fresca, la tasto quan hi deixo caure la mà a sota mirant de que no se m’escoli tota portant-la ràpid a la boca. Fotografio el broc i l’aigua caient i penso que ja m’asseuré al banc quan torni per la tarda, per pensar, potser, en com l’aigua s’escola entre els dits sense remei, com tantes d’altres coses.

Com un bon home seguint el seu camí, continuo caminant per la petita pista rural asfaltada plena de pegats recents de quitrà i sorra, signe de gel foradant la via, la qual va  fent giragonses al meu pas, voltant el relleu de la muntanya, mostrant-me un mas abandonat, mig enrunat, voltat definitivament de bosc abans d’arribar a Ardóvol, ben a la vista de fa estona, allí dalt, quatre cases orientades a sud , amb més camps i vaques, més rural, més rude, menys cuidat i tot i així, segurament més acollidor. Aquí dalt, el camí deixa el llebeig per girar a tramuntana : un petit coll on hi ha una caseta d’aigües i on m’aturo per fotografiar un camp tancat, a unes roderes de camí damunt l’herba enfilant-se fins a fondre’s amb les parets de roca de la serralada, com si fos una pista d’enlairament cap a un mon perdut o més aviat retrobat- aquell mon on certes àguiles hi fan de missatgeres -, quedant difuminat en tons grisos i blaus, quan l’observo un cop feta. Un rètol abonyegat pel anys, i que marca cap a Prullans amb forma de fletxa, es deixa igualment fotografiar. Una vaca remuga alt, no sé si per dir-me hola o passi-ho bé. Giro i continuo, encarant nord.

 

14/1/24

Reflexions


Tothom viu de les seves pròpies mentides. Si s’hagués de viure només amb les veritats, no seriem capaços de fer-ho.

Resposta : la veritat té moltes cares, i a vegades només se’n vol veure una ; és el que es diu una mitja veritat, o una mitja mentida, segons com es miri.

Rèplica : la veritat és absoluta.

Contrarèplica : La mentida també, tot i que mai es defineix com a absoluta.

-         I saps perquè ? –

-         ¿ Perquè ? –

-         Perquè tothom és mentider de mena.-



5/1/24

...d'hivern ( I )

 

Cases sense sostre o , més ben dit, cases amb sostre natural, reflexes d’arbres protegint vides sense demanar res a canvi. Amb aquestes paraules recuperades del magí  una tarda de Nadal , continuo : així és la natura, fins i tot a l’hivern. Passeig de tarda amb suficient fred per sentir-me viu encara. M’aturo a escoltar el riu, a respirar l’aire, a fixar-me en les boirines dels fums de les xemeneies. Un carrer de poble, cases de pedra, un portal amb data antiga al damunt i el cancell de fusta, tancat. Truco al temps i li pregunto on para. Em mira sense dir-me res, com el pidolaire quan estén la seva mà demanant almoina.

 De sobte, un cavall solitari de crinera i peülles blanques, cos ferreny i rogenc, pasturant solitari en un prat de immensitat dubtosa – potser és el punt de vista de l’ull  desassossegat – , fondejant el Nord rere seu amb neu clapejada i cel gris. Recordo llavors els tres reis, però al girar el cap, ja no hi son. A l’estiu van desaparèixer sense deixar rastre. I encaro més arbres nus, alguns amb formes de gegants soferts, petrificats en algun moment de lluita del passat, per causes difícils de discernir : si la gelosia, l’amor o la ira del perdut en combat, convertida ara en oblit mentre camino per entremig d’ells com qui camina entre columnes de palaus destruïts. Decideixo fer de la necessitat, virtut.

El sol, esmorteït entre núvols tot el dia, decideix d’aparèixer just al final, mentre baixa lentament, oferint-me una recompensa vaga, una benedicció pagana als meus pensaments que les botes masteguen al seu pas pel camí. Un gos apareix a l’horitzó, corrent lliure per uns moments. Com deia Dylan, si els gossos corren lliures, llavors, perquè no ho fem nosaltres ? L’observo tot gaudint de la seva felicitat momentània, enmig d’una llum decidida a fer més bell el paisatge, abans d’apagar-se. Una veu de dona el crida. Ell no li fa cas.




 

23/12/23

Al tombant del camí


Al tombant del camí, un campanar i una esglesia. Al darrera, el cementiri ;  al davant, l'hort del rector, sota la font i la bassa. 

L'hort sense rector, la bassa buida i la font, d'aigües contaminades. El cementiri, creixent.

Abans del tombant, el mas i els camps.

Endreçats d'infantesa, la masovera torna cap a l'era, el farcell ple de primavera, de pluja, de fred i tions cremant vora terra.

Sol a l'estiu, marinada i rajols sota els peus nus. Les gallines sota el terrat i al balcó, uns ulls que s'estimen. Els avis prenent la fresca , les portes obertes i les olors de la figuera.

Ara veus estranyes. El meu país era tant petit...sembla que s'ha fet gran de cop. 

Però això és el temps, em diuen.

Esperem la nit, doncs, la nit de l'esperança, tot posant el nadó dins el seu bressol. 

El darrer acte de fe, al fer el pessebre, any rere any.

I l'alegria, al tombant del camí. 


                                               Bon Nadal



                         


10/12/23

Silas Marner

 

Vet aquí un full en blanc. Recordar-lo intensifica la noció del com, no del perquè ; els personatges, al Silas Marner – The weaver of Raveloe, l’anglès finalment llegit i entès més que suficientment bé per entendre’ls com cal – van apareixent al llarg de la novel·la de forma independent, afegint peces al trencaclosques que és aquesta petita comunitat rural enmig de la qual, el teixidor viu la solitud després de l’abandonament. A vegades, abans de sortir a escena, la veu narradora ja ens els presenta a través d’algun altre personatge ; d’altres, ens mostra una escena on el fil conductor de la història es trenca momentàniament : la conversa a la taverna abans que hi aparegui el nostre pobre protagonista per seguir-la, al final del capítol ; aquesta conversa ens porta a altres personatges encara pendents d’aparèixer, a la història de una casa, als fantasmes del passat. Entremig, la psicologia humana, molt propera en el com, al qual torno amb cert neguit, perquè porto llegit mig llibre i m’he trobat que l’escriptora – Eliot era un pseudònim  - em parla a cau d’orella amb la claredat de certs fets pensats sovint i mai reflectits amb la naturalitat del com sorgeixen en aquest llibre.

El com, doncs. Una línia argumental on no hi acaba d’haver linealitat, sinó on hi ha volgudes pauses, corbes en el camí per on es van descobrint nous horitzons dins la trama, la qual no deixa de ser un element més, gens principal però necessària. Com si fos una petita excursió per una vall on a cada moment en què es va avançant i es mira, ara enrere, ara endavant, tot canvia de perspectiva. Ni la vall  és massa ample ni el camí massa llarg, el que permet concentrar-se en els detalls, ser clarivident.  Una petita història explicada amb contenció i alhora una delicadesa pròpiament – i sense ser pejoratiu – femenina, riallera  a vegades però definitiva i letal en els seus diagnòstics, els quals dibuixa com qui demostra un teorema. Thank you, Mary Ann Evans.

Mentrestant, continuo amb el meu particular full en blanc. Suposo que amb l’edat, vaig configurant-me com un d’aquests personatges secundaris els quals se’ls retrata amb quatre pinzellades ràpides.