Puigmal

Passen uns minuts de quarts de deu, i el fred es nota. Davant meu, la pista buida i preparada. La brisa suau i gèlida té la virtut ( o així m´ho sembla ) d´activar tots els sentits vers el torrent sanguini que escalfa, al moment precís en què em trec la caputxa per afrontar el descens.

Els carving nous de trinca, regal dels germans pel quarentè anniversari, m´obliguen a un reajust en els moviments, però de seguida he notat la seguretat al executar el gir en velocitat.Tant sols cal variar la flexió del genoll oposat al gir i adaptar la inclinació del cos al mateix, fixant el pal per davant, encara que ara qüasi bé no cal, doncs l´ample de la pista em permet allargar el moviment sense massa esforç.

La neu és bona, i els cantells afilats dels esquis la trenquen amb un so sord dins el silenci del món nevat . M´aturo al primer replà. Miro dalt, on el sol mira d´escalfar els primers esquiadors del dia. Respiro i miro avall. El pendent s´aguditza i cal controlar el gir amb més força. Els esquis responen amb docilitat, ensinistrats com gossos d´atura. El món és bell, nevat de cims de merenga que guanyen alçada a mesura que baixo i baixo...fins arribar a la caseta de l´“arrastre“, on un noia rossa pica els peus a terra mentre es bufa les mans.

- Bon jour, madmassoille - que faig amb un francès que no domino.

Ella respon alegre, pelada de fred , i em diu quelcom que no arribo a entendre. Li somric mentre em poso altre cop la caputxa i agafo el pal que m´ofereix per tot seguit, enfilar el pendent tranquilament, xiulant de forma inevitable.