Senyals

Plego veles i engego el cotxe. El traçat és el mateix però els dies el fan diferent. Els gestos similars : tancar la porta ; tornar-la a obrir perquè el cinturó s´ha quedat enganxat; posar la clau al contacte i quan el motor sona, pitjar el botó de la ràdio. Avui sona el cd del Bob Dylan, que s´enceta amb una versió del tema Mississippi ( m´adono al llegir els crèdits que s´escriu amb dos pes i quatre esses i penso en els meandres plens d´“alligators”).La nit és freda i dins el cotxe l´ambient és igualment fred, però ja m´està bé . Tranquil.lament enfilo el carrer P. amunt i entro a la nacional que va en direcció a S., i se´m repeteix la sensació de rodar dins un “bobsleight”de tanques vermelles, fins que surto al cap d´uns centenars de metres al nus viari que mena a la rotonda del cementiri. Les llums grogenques il.luminen la nit : podria filmar el trajecte com un documental d´aquests tipus “reality”, i com a rerafons la veu del Dylan :

“ well i got the following southern star / I crossed that river just to be where you are “.

Direcció nord, l´avinguda M. cada cop és més plena de cotxes i trànsit, encara que aquesta hora aquell tant sols es fa notar rera el vermell dels semàfors. Uns nens surten d´un dels blocs de Vilardell a llançar un arbre de Nadal al container. En aquests edificis la vida de barri hi és a tota hora, atapeïda com un rusc. L´escassetat de metres quadrats obliga la gent a sortir, a parlar, a prendre el sol, a jugar a futbol, a riure o a plorar, a consolar-se i a viure. Els gitanos hi són majoria, i sovint pots veure els “abuelos” amb els seus barrets i els seus bastons ,asseguts sobre lleixes que protegeixen els parterres mal cuidats d´arbusts i terra seca. Sempre els trobaràs de cara al sol, un sol atàvic que els hi escriu als rostres bruns la història de la seva raça, el nòmada lligat a la noblesa del seu llinatge... i al jou dels baixosfons.

El camí però, segueix, ara entre nous habitatges a banda i banda que han acabat de definir l´avinguda. Dos homes parlen a l´entrada d´un locutaori, on sempre hi ha força moviment de magrebins , senegalesos, equatorians, colombians... Segurament és el lloc de la ciutat on es parlen més idiomes diferents a la vegada.Són noves vides, com el nou barri que ha pujat en pocs anys, una mica més enllà : hi entro travessant la rotonda de l´Erosky, que ha fet uns quants mil.lionaris aquest any a la rifa del "Nen".

L´asfalt ascendeix costerut cap a la nova estació de la Renfe, alçada sobre l´antiga via del tren, que antigament discorria solitària entre camps de masies que donen noms als barris d´avui dia, homenatge als antics pobladors. El bar de l´estació és disposat de cara al carrer, a través d´un finestrall ample , i podria semblar un quadre de l´Edward Hooper si no fos per l´excès de llum que hi ha tant dins com a fora. L´esquena d´una dona asseguda en una cadira omple l´espai de davant de la barra, buida de gènere humà, tret de la cambrera que escombra sense massa esma un dels extrems de l´establiment. Hi ha treballadors que encara surten per les escales mecàniques, amagades rera l´envidriat : rostres que mostren la rutina dels dies de feina, ni tristos ni alegres. Potser com els que pintava en Hoover, que transmeten les qüotidianitats del món a ciutat, aquestes que representen l´estat d´ànim de “l´anar fent”,que amaga una certa buidor, una certa grisor en la vida de les persones que poblen els seus quadres. La veu del Dylan, altre cop, sembla acompanyar l´escena :

“most of the time / I can keep both feet on the ground “ .

Els blocs de pisos es succeixen, nous de trinca. Al restaurant xinès del carrer de les terres de l´Ebre, el gran televisor de plasma del menjador buit és encès com si fos un reclam pels que passem pel carrer, un afany de modernitat, que fa pensar en un futur incert on la ciència ficció crea obscures i tristes realitats,fredes com la temperatura hivernal de la nit. Abans de girar avall en direcció Pintor Mir, els ulls es fixen en la sucursal del BBVA on fa poc hi va tenir-hi lloc un atracament a ple dia, portada de tots els noticiaris nacionals i avui oblidat, un d´aquells episodis de pel.lícula que sols passen en altres llocs, i que semblen reflexar el creixement sobtat de la ciutat,aquests carrers on fins fa poc tant sols hi havia solars i camps abandonats.

El trajecte continua, passo pels carrers mig xops de pluja, fins arribar al barri de la Grípia on, als jardins que ja es repleguen vora el torrent que ve de la Font de les Canyes, hi ha plantats entre tous de gespa uns quants plataners vinguts de la cèntrica Rambla d´Egara, ara potes amunt per l´aparició del metro, el darrer dels vasos comunicants que provenen de la gran metròpoli, visible al cel pel feix de llum que mai s´apaga. Els arbres resten inmòbils, nus de fullam dins l´asil que els hi ha estat designat.

Em paro davant un pas de vianants, just a la rotonda que tanca la ciutat. Un gos amb un mocador vermell al coll el travessa cívicament, mirant-me de reüll. Al arribar a l´acera no sap cap on tirar, i mentre me´l miro, el Dylan sembla reconèixer el seu rumb, qui sap si el meu també, en díes com aquests:

"Night or day / It doesn´t matter where / I go anywhere / I just go"

I marxo dins la foscor de la carretera, i un tro ressona darrera meu, mentre el retrovisor reflexa el mirall de l´asfalt, les llums de l´avinguda i la grisor compacta del ciment, que es va quedant enrera, al final d´un dia qualsevol.