Una avenc desconeguda

(I)
El dia de la descoberta probablement fou el més memorable de la seva vida. Si, el bosc era com sempre l´havia vist. Concretament aquell bosc, on les alzines tupien el sostre del camí fins a desembocar a la vella carbonera, assoleiada com si fos el final d´un túnel errant de vegetació ombrívola; l´inici (o la fi) d´un laberint del qual partien itineraris de noms indeterminats i destins que portaven inexorablement a la realitat que tant poc agradava al Siscu.

Les alzines creixien en soques separades i s´enlairaven en grups de quatre o cinc troncs, tots junts i esprimatxats. Així era tota aquella part del bosc. I aquell dia el Siscu ho veié diferent, com si hagués après a veure aquells quadres de l´“ull màgic“, on aparentment no hi ha res, però al mirar-los desenfocant progressivament la vista s´hi descobreixen dibuixos tridimensionals.El cas és que s´adonà de que els arbres eren incomplets. Incomplets en el sentit de que les alzines, com tots els arbres, tenen un tronc més o menys llarg on la sàvia es desplega en les corresponents branques. I allí això no passava.

El dia de la descoberta veié clar la raó de tot allò, i no era res més que el que veia era la part alta del bosc, la de les branques, i que la resta quedava oculta a la vista com si es tractés d´unes restes arquelógiques sepultades pel temps i els elements. La visió d´un tronc de pi (l´únic que trencava la particularitat d´aquell bosc) , curt i mig doblegat donava ben bé la sensació de corroborar aquell primer pensament. I llavors medità, tot seient a la vora del camí, en el seu descobriment. Pensà que si era així, els troncs tenien que rebre la llum del sol, apart de l´aigua necessària per viure, i inmediatament la seva ment li donà la imatge d´ un món amagat sota el bosc, grutes fantàstiques on eixien cascades que alimentaven un bosc d´amples troncs banyats per la llum del sol a través d´escletxes impossibles de definir.

La mirada perduda, així com la veu que repassava la seva quimera foren els seus companys a partir d´aleshores, en un lent procés on la ment anà transformant aquella visió- digueu-ne poètica - en una realitat clara on calia trobar la clau d´accés a aquell món que era just a sota seu. Tornava a aquell camí primer els caps de setmana i després cada dia, quan deixà la feina. Després hi començà a dormir-hi. Es passava el díes endinsat entre les seves branques, furgava al terra i excavava quan el notava tou, i així, el bosc acabà per exhalà crits de desesperació, que no eren altres que els seus. Plorava, però no defallia, sabedor de que ningú el podria ajudar. El Siscu estava sòl.

Llavors arribà l´estiu, i ho cremà tot.

(II)
Els dos avis pujen pel corriol que desemboca a la antiga carbonera, que tant sols es distingueix de la resta del terra encara ennegrit perquè aquesta fa un petit turonet i el sol sembla que hi toca més que a la resta de l´antic bosc, ple d´herba alta, brots de romaní i farigola, arbusts que inicien altre cop el cicle de la vida. El pas és lent, doncs la pujadeta és la de sempre, i els cistells,encara que mig buits, no són gaire còmodes de portar.

-Era aqui, oi Eliseu?- Pregunta el primer tot girant-se cap al seu company., assenyalant grups d´alzines calcinades buides d´ocells. El silenci es fa notar.
-Si em penso que si, així tot pelat em costa de reconèixe´l. Fem-hi una ullada-

El bosc fa la seva feina, i amb les pluges continuades de la tardor no triguen a trobar algunes mates de rossinyols, que es veuen cridaners vora les soques negres. L´Eliseu s´ajup i va omplint el cistell, amb cura i tranquilitat.Quan acaba s´aixeca i va cap ullant el terra, remenant a vegades amb el bastó. Veu el seu amic, mirant el terra fixament.

-Què fas tant parat,Ramon?-Ell li fa un senyal amb la mà.
-Vine,vine.-S´hi apropa. Davant del Ramon hi ha un sot, i sembla profund. L ´herba alta en tapa l´entrada, força gran.
-Mira, hi he estat a punt de caure.-
Tots dos treuen el cap per sobre el forat. Als rostres hi noten un aire fred.
-Recordes que hi hagués un avenc, abans aquí ?-
-No.És curiós. Potser el foc l´ha descobert.- Però l´Eliseu s´adona que no té massa sentit el que acaba de dir.
-Bé, potser si. Com els rossinyols que encara queden per collir.Vinga som-hi.-

I en Ramon rodeja el forat i continua mirant el terra, mentre l´Eliseu mira el forat, intrigat. Mira el cel, nèt del verd antic que el cobria.Mira la soca de l´alzina que hi ha prop de l´avenc: ja hi ha han brotat noves branquetes, amb fulles verdes, punxegudes...