" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tr. castellano. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tr. castellano. Mostrar tots els missatges

9/9/09

Baunei

Baunei viu de cara al sud, solidificant el seu estatus enmig de la darrera serralada que aixeca els espadats del golf d´Orosei a les seves esquenes. Si mira a llevant, hi té el mar a distància, i els poblets de la costa, als seus peus ; si mira a ponent, els pics del Gennargentu desplegant-se en aquella direcció. L´albada trena la seva llum des la placidesa del Mediterrani fins a despertar el punxagut contorn de la muntanya ; el capvespre li retornarà aquella en mil camins retrobats dia a dia en les escletxes inmòbils dels seus cims. I l´habitant de Baunei s´ho mira com qui seu a un amfiteatre.

Per això potser hi ha vells que no es mouen dels bancs a la sortida del poble, més amunt, quan la carretera que el travessa s´enfila per davallar cap a la zona del Golgo. Potser la negror de la dona gran que repassa amb el dit les esqueles grosses, encolades a un tros de paret enmarcat a tal efecte, mirant de llegir-les sota el mocador que li cobreix el rostre, i que porta lligat sota la barbeta ; potser aquesta negror clàssica de vídua de poble, el seu rostre pàl.lid concentrat d´ulls petits, de nas prominent i fi, de llavis prims, de mans fortes i dits rabassuts, d´ungles que esbiaxen certa artrosi ; aquesta negror que nega la joventut, potser és el reflex de l´aïllament dels segles.

Quatre cotxes embussen el carrer principal, i la cua es forma de seguida. A l´església hi fan reformes, i un semàfor desorienta els vil.latans, que no saben on ficar-se en un poble sense voreres. Un vell en una mobilette resta aturat, amb cara d´esmaperdut, amb aquests ulls de ninetes rodones i minses dels sards vells, que floten sobre una barba sense rasurar, sota uns cabells esbullats ; un feix de llenya fermada al darrera sobresurt a banda i banda, i l´home es mira el pas dels cotxes com qui veu passar un elefant rosa.

I a la botigueta de queviures no venen aigua. Ja tenen la de la font, fresca, molt fresca.


(Trad. al castellà)

Baunei vive de cara al sur, solidificando su estatus en medio de la sierra que levantan los acantilados del golfo de Orosei a sus espaldas. Si mira a levante, el mar en la distancia, y los pueblecitos de la costa, a sus pies ; si mira a poniente, los picos del Gennargentu desplegándose en aquella dirección. El amanecer trenza su luz desde la placidez del Mediterráneo hasta despertar el afilado contorno de la montaña; el atardecer devolverá aquella en mil rutas reencontradas dia a dia en las grietas inmóviles de sus cimas. Y el habitante de Baunei lo observa como sentado en un anfiteatro.

Quizás por eso hay viejos que no se mueven de sus bancos a la salida del pueblo, más arriba, cuando la carretera que lo atraviesa se alza para descender hacia la zona del Golgo. Quizás la negrura de la mujer mayor repasando con el dedo las grandes esquelas encoladas sobre un trozo de pared enmarcado a tal efecto, tratando de leerlas bajo un pañuelo que le cubre el rostro, atado bajo la barbilla; quizás esta negrura clásica de viudead pueblerina, esa faz pálida concentrada de ojuelos pequeños, nariz prominente y fina, de labios delgados, de manos fuertes y gruesos dedos, de uñas que desvian cierta artrosis ; esa negrura que niega la juventud, quizás es reflejo del aislamiento de siglos.

Cuatro coches saturan la calle principal, y al poco se forma la cola. En la iglesia hacen reformas, y un semáforo desorienta a los lugareños, que no saben adonde ir en un pueblo sin aceras. Un viejo, en una vieja Mobilette se mantiene quieto, la cara denota desconcierto, con esos ojos de pobres pupilas redondas de los viejos sardos flotando sobre una barba sin rasurar, bajo unos pelos enmarañados. Un haz de leña atada en su parte trasera sobresale a ambos lados, y el hombre mira el paso de los automóviles como quien ve pasar un elefante rosa.

Y en la tiendecita de comestibles no venden agua. Ya tienen la de la fuente, fresca, muy fresca.

25/5/09

Excusa


Ahir, Bob Dylan va fer anys. I és una bona excusa per escoltar-lo. Aquesta és la primera que em va agradar de debó. De l´"Slow train Coming", el primer que em va caure a les mans. M´agrada sobretot el començament , la seva guitarra i la del Knopfler a un mig ritme; m´agrada el timbre de la seva veu quan l´ataca; m´agrada el primer vers : "Precious angel, under the sun".

Per seguir, necessitaria una pila de posts.

Trad. al castellà:

Ayer, Bob Dylan cumplía años. Y es una buena excusa para escucharlo. Esta es la primera que realmente me gustó. Del "Slow Train coming", el primero que me cayó a las manos. Me gusta especialmente el inicio, su guitarra y la de Mark Knopfler a medio ritmo; me gusta el timbre de su voz cuando la ataca ; me gusta el primer verso : " Precious angel, under the sun".

Para seguir, precisaria de infinidad de posts.

28/3/09

Inici ( I )

(1a persona)

Era prop del migdia, encara que al mirar el rellotge les agulles sobrepassaven la una de la tarda. No sé perquè hi vaig fer una ullada, suposo que era fruit de l´hàbit, associat a hàbitats més reduïts, on el pas de les hores poden pesar terriblement com una comdemna i alhora, els dies que les omplen es fonen inevitablement sota les creus marcades al calendari, amb obstinada perseverància, d´una manera lineal, objectiva, de lògica relativa. El temps es reflectia dins el petit cercle del rellotge lligat al canell de la meva mà esquerra, i me´l vaig mirar somrient mentre aixecava el rostre per respirar i trobar-me amb la llum del sol.

Discernir com vaig arribar allí em seria impossible de fer-ho : quins camins m´hi portaren ? No ho sé dir. La única sensació clara dins el record era la del caminar, inexorable. Els espais per on havia transitat eren oblit; de fet, desconeixia si aquests espais havien existit mai, tot i que la raó purament científica ( si mai n´he tingut cap ) no em permetia com a resposta un no a lo existència d´aquells. Pensar en tot allò era però, debades : la meva memòria havia estat desconectada com si fos un pacient en coma profund, i el meu passat era un pou sense fons. Altrament, l´esgotament físic no existia, i això era una contradicció que el cos transmitia al meu cervell, que es trovaba buit de força. Potser podria tenir la seva raó de ser en la idea de solitud, solitud que no es pot quantificar de cap manera, sota cap percentatge ni balanç mesurat acuradament. Existeixen mesuradors de solitud ? Preguntes com aquesta em passaven pel cap sense massa sentit, perllongant un capteniment que em privava de fixar-me on anava, per on passava, per on discorria el meu temps, què feia qui on jo... no sabia on. El món voltejava i jo hi havia anat de paquet, com un polissó amagat a la sentina d´un vaixell. I no podría dir res més en aquest sentit, fins arribar al punt que em permet iniciar el relat.

Aquest inici fou la concreció d´un primer record, una relació més abundosa de detalls, com si les retines del meus ulls cansats giressin altre cop cercant més punts on sostenir noms, adjectius, verbs que completessin frases que pogués identificar a la memòria. El desvetllament ( si realment el puc anomenar així) aparegué sense motiu aparent: el lent caminar que portava, entre rocs i pols del camí rost, es va acabar amb un vent que m´acaronà, invisble i voladís com un dia de primavera. Llavors les bótes avançaren entre una herba no massa alta, encara que espessa, i em vaig endinsar en un paratge buit d´arbres, una plana que s´extenia fins a l´horitzó blaucel que tancava la terra, buida d´accidents, si més no fins on podia albirar la vista . El lloc recordava alguna imatge perduda de la Pampa argentina, d´aquelles “llanuras” que descrivia tant bé Borges,; o potser algun paisatge africà de la Dinesen ; qui sap si alguna estepa russa del gran Tolstoi. Els espais oberts sempre em porten a la literatura, on és ben fàcil recolzar- s´hi per identificar indrets on mai he estat. Així és que l´interès del quadre que tenia davant meu em feu prendre consciència de la meva pròpia història, que obria altre cop al moment de mirar l´hora. Una mena de gest oficial, que a pesar que se´m feia estranyament inútil, m´incorporava a la dialèctica comuna de l´espai-temps, és a dir, dins els paràmetres de la meva pròpia existència.
.
(Trad.al castellà):
.
Era cerca del mediodía, aunque al mirar las agujas del reloj, ya pasaba de la una. No sé porque le di el vistazo, supongo que era fruto del hábito, asociado a hábitos más reducidos, donde el paso de las horas puede pesar terriblemente como una condena y, simultáneamente, los dias que las llenan se funden inevitablemente bajo las cruces marcadas en el calendario, con obstinada perseverancia, de forma lineal, objetiva, de lógica relativa. El tiempo estaba reflejado dentro del pequeño círculo del reloj atado en la muñeca de mi mano izquierda, y lo miré sonriendo mientras levantaba el rostro para respirar y encontrarme con la luz del sol.
.
Discernir como llegué alli seria una tarea imposible: ¿Que caminos tomé? No lo sabria decir. La única sensación clara en el recuerdo era la de la propia andadura, inexorable. Los espacios transitados eran olvido; de hecho, desconocia si esos espacios habían existido, aunque la razón puramente científica ( si nunca la he tenido) no me permitía un no como respuesta a la existencia de aquellos. Pensar en ello era inútil: mi memoria fue desconectada como si de un paciente en coma profundo se tratase y mi pasado era un pozo sin fondo. Por otra parte, el agotamiento físico no existía, y este hecho era una contradicción que el cuerpo transmitía a mi cerebro, que se encontraba sin fuerzas. Quizá pudiera tener su razón de ser en la idea de soledad, soledad que no puede cuantificarse de ninguna manera, bajo ningún porcentaje ni balance medido adecuadamente. ¿ Existen artilugios que midan la soledad? Preguntas como esa pasaban por mi cabeza sin demasiado sentido, alargando un comportamiento que conseguía evitar fijarme por donde iba, por donde discurría mi tiempo, que hacia quien no sabía donde yo...no sabía donde.El mundo giraba y yo iba de paquete, como un polizón escondido en la bodega de un barco. Y no podría añadir nada más en este sentido, hasta el punto que me permite iniciar el relato.
.
Este inicio fue la concreción de un primer recuerdo, una relación más abundante de detalles, como si las retinas de mis cansados ojos voltearan otra vez buscando palabras donde sostener nombres, adjetivos, verbos que completaran frases que pudiera identificar en la memoria.El despertar ( si en realidad puede definirse así) apareció sin motivo aparente: el lento caminar que transcurría, entre rocas y polvo del tortuoso camino, finalizó con un viento en el rostro, invisible y voladizo como un dia de primavera. Entonces, las botas avanzaron entre la hierba corta y espesa, y me interné en un paraje vacío de árboles, una planicie que se extendía hacia el horizonte azul que cerraba la tierra, desnuda de accidentes hasta donde alcanzaba la vista.El lugar recordaba alguna imagen perdida de la Pampa argentina, como las que describía tan bien Borges; o quizá algún paisaje africano de la Dinesen; quien sabe si alguna estepa rusa del gran Tolstoy. Los espacios abiertos siempre me transportan a la literatura, lugar fácil donde buscar apoyo para identificar lugares donde nunca he estado.Así es que el interés del cuadro que tenía delante mío me hizo recobrar conciencia de mi propia historia, que abría otra vez en el momento de observar la hora, como si de un gesto oficial se tratase; que a pesar de parecerme un gesto extrañamente inútil, me incorporaba a la dialéctica espacio-tiempo, es decir, dentro de los parámetros de mi propia existencia.

22/2/09

Detalls

“Pero la ciudad no cuenta su pasado, lo contiene como las líneas de una mano, escritas en las esquinas de las calles, en las rejas de las ventanas, en los pasamanos de las escaleras, en las antenas de los pararrayos, en las astas de las banderas, cada segmento surcado a su vez por arañazos, muescas, incisiones, comas.

Italo Calvino, de “Las ciudades invisibles” (1972)

15/1/09

Segons ( temps i felicitat)

"(...)Ella no paraba de reir,y él también reía. Las solteronas, el pescador y el camarero suizo con una chaqueta negra y sucia no se equivocaron : eran muy felices. Pero ¿cuanto dura esta felicidad? se preguntaban; y cada cual respondía de acuerdo con sus circunstancias.(...)"

Virginia Woolf, del conte "Lappin y Lapinova" (Relatos Completos).

5/1/09

Nocturn

Les ombres de les dues balenes han eixit sota el influx de la llum de la lluna, en una nit de principis d´any on aquella sembla bressolar-les mentre van al seu encontre, dues sanefes allargassades de contorns blancs i difosos que dibuixen un equilàter on l´astre fa de vèrtex i la fredor del cel hivernal el tanca en la solitud de l´inabastable.

La lluna peixa les balenes, en un mar inexistent.
Tr.al castellà:
las sombras de dos ballenas han surgido bajo el influjo de la luz de la luna, en una noche de principios de año donde aquella parece acunarlas mientras van a su encuentro, dos cenefas alargadas de contornos blancos y difusos que dibujan un equilàtero donde el astro es el vértice y el frío cielo invernal lo cierra en la soledad de lo inalcanzable.
La luna acuna las ballenas, en un mar inexistente.

31/10/08

Sobre la humil.liació

“Es cierto;a uno le gusta ver humillado a su mejor amigo,y en gran medida la amistad se funda en la humillación.Ésta es una vieja verdad conocida de todo hombre inteligente.”
F.M.Dostoyevski, de "El Jugador".

Aquesta frase em va semblar exagerada, però amb un pòsit de veritat.No fa gaire llegia Cheever, on, al conte "L´àngel del pont" , parla en iguals termes. En aquest cas, però, d´una forma més suau i menys taxativa que la de l´escriptor rus :

“(...) i veure´l humiliat -abatut- m´entristia però al mateix temps i sense voler em feia sentir que havia aconseguit un avantatge sorprenent en la cursa d´honors que hi havia darrera la nostra relació.(...)”.


La humil.liació com a compensació a un reconeixement d´inferioritat, una mena d´equilibri en els patrons de les relacions humanes. ¿ Una base, com diu Dostoievsky? Ell en sabia molt dels engranatges de la ment humana, però no és menys cert que ell era rus. La versió d´en Cheever em sembla més acurada.
.
(Trad.al castellà) : Sobre la humillación
Esta frase me pareció exagerada, pero con un fondo de verdad. No hace mucho, leyendo a J.Cheever, en el cuento "El ángel del puente", el autor habla en términos más o menos iguales:
"Y verlo humillado - abatido - me entristecía pero al mismo tiempo y sin querer me hacía sentir que había conseguido una ventaja sorprendente en la carrera de honores que habia detrás de nuestra relación".
La humillación como una compensación a un reconocimiento de inferioridad, un tipo de equilibrio en los patrones de las relaciones humanas. ¿Una base, como dice Dostoievsky?El conocía muy bien los engranajes de la mente humana, pero no es menos cierto que era ruso. La versión de John Cheever me parece más acertada.

27/9/08

Vermell

Són poques, però es deixen veure quan esclaten al parabrises del cotxe, esquitxos delimitats on a dinshi resten d´altres de més petites, mol.lècules volubles en un procés simbiòtic onull, el vidre i l´aigua executen una carambola a tres bandes dins el tapís mòvil de l´avinguda, mig xopa de cels de tardor que l´embolcallen.

Móns creats per un cel rebel, baix, de nuvolades blavosesaigua continguda, incert de pluja aleatòria, sense vent que alteri la caiguda a pols de les gotes observades. Atrament fràgils, aquí i allà s´observen escletxes que aprofita el sol per crear fines sagetes de llum, que segons cauen semblen indicar el camí cap a alguna meravella amagada; o semblen haver de fulminar algú per la simple raó de ser aquí baix, adonant-se del cicle de les hores que travessa altre cop la vida del qui l´observa, pensarós de restar així, les mans sobre el volant esperant la llum verda.
(Trad. al castellà): Rojo
Son pocas, pero se dejan ver cuando estallan en el parabrisas del coche, gotas bien delimitadas que enfundan a su vez otras de más pequeñas, moléculas volubles en un proceso simbiótico donde el ojo, el cristal y el agua ejecutan una carambola a tres bandas dentro del tapiz móvil de la avenida, medio mojada de cielos de otoño que la envuelven.
Mundos creados por un cielo rebelde, bajo de nubes azuladas de agua contenida, incierto de lluvia aleatoria, sin ningún tipo de viento que que altere la caida a pulso de las gotas observadas. Cielos frágiles, aqui y allí se observan grietas que el sol aprovecha para crear finos dardos de luz, que según como caen parecen indicar el camino hacia alguna maravilla escondida; o bien parecen tener que fulminar a alguien por la simple razón de estar aqui abajo, percibiendo el ciclo de las horas que atraviesa otra vez la vida del que lo observa, mientras sigue cavilando, las manos sobre el volante esperando la luz verde.