Decisió

El cotxe no té pany ni clau. N´hi ha prou amb un petit dispositiu que prem en la distància curta que va de la porta de l´ascensor a la del cotxe. La goma de les esportives xiscla sobre la capa vella de compost de polimer del terra, acompanyant-lo el monòton brunzit dels fluorescents de llum neutre del soterrani.

L´agradable olor de novetat s´escampa dins l´ampli interior de la berlina un cop la obre i s´hi endinsa tot tancant-la ràpidament , per evitar que les fredes olors d´oli, sutge i benzina del garatge poguin trencar la sensació de virginitat que s´hi nota. El seient acoltxat el reb sense queixa i la llum interior crea reflexos sobre la brillantor negre del quadre de comandament, sobre l´àmplia lluna cristal.lina del parabrises, que ofereix una vista panoràmica de la paret d´obra vista que tanca l´espai reduït de l´aparcament.

Deixa caure les mans sobre el volant, i pitja el botó de l´“start“. El motor s´engega al moment i emet un so sord i greu que li arriba lleu a les oïdes. El panell, s´omple de manera automàtica de petites llums damunt de multitud de botons que fan l´efecte de trobar-se dins un petit micrcocosmos on hi destaquen les esferes del velocímetre i el rectangle de la pantalla del GPS de vuit coma vuit polsades. Recorda aquesta dada, al somrient i afalagador venedor com li explica els mil i un detalls de la màquina mentre li dóna copets amistosos a l´esquena. Riu, amb un riure sèc i entrellaçat de breus ès seques. No té esma ni qüasi bé per tancar els ulls, que ho fan tot sols. Abans però, prem un altre botó allargant la mà esquerra sota el seient, i el respatller es mou enrera sota el cruixit d´algun os de l´esquena, deixant-lo a punt per el son que s´apropa. El “clec” de l´automàtic dels llums del soterrani el deixa a les fosques, les llumetes del panell semblants a petits estels d´un cel imaginari.

No passen cinc minuts que la ràdio es posa en marxa. No és casualitat ni suposa cap fet anormal. Està programmada per engegar-se als deu minuts, però amb tantes funcions com té l´equip de música, encara no n´ha tret l´entrellat de com eliminar aquesta en particular. Ara però, ni se n´adona. A aquestes hores del vespre la música és suau, i entra com un bàlsam. La reconeix sense sorpresa, sumit en una vigilia de son mig trencat.

Li sembla obrir lleugerament els ulls, i en la foscor de la paret de maons hi apareix una llarga carretera que llisca dins una vall de prats verds, amb casetes de pedra i sostres de pisarra que s´entreveuen enmig de boscos arrapats a l´alçada de les muntanyes que s´alçen sense vergonya deturant el cel blau de la tarda. El riu baixa ple entre gorgs que l´esperen per capbussar-s´hi. El 2CV groc llampageja sobre el gris abonyegat de l´asfalt, descapotat, obert com una llauna d´anxoves. Sent el seu cos, ara menut, botant sobre el seient del darrera mentre crida : - Més ràpid, més ràpid. - Veu la carretera enfilant-se lleugerament, apropant-se al canvi de rasant, l´agulla sobrepassant els nouranta per hora, l´aire sobre la cara i...i l´“aaaaaaaaaa” de tots plegats al uníson quan el travessen, el darrer bot que li sembla estratosfèric i la tornada al terra entre la riallada general.

Torna a riure, altre cop sècament, desvetllat. Mira el rellotge : O:17. Mira a la foscor mentre retorna el seient al quatre tradicional. Apaga el motor.Obre la porta i surt, sense presses.

Les gomes de les esportives xisclen en la foscor. Passa pel costat del vell 2CV groc del pare, invisible a la vista. Li dóna un copet al capó, com els que li donava el venedor aquest matí.

Demà anirà a dir-li que no se´l queda.