“La vida es movia com un iceberg, al mar, la part inferior, submergida en les tenebres gèlides, conferia estabilitat a la part superior, aquella que reflectia les onades, respirava, escoltava la remor i el xipolleig de l´aigua...”
Vassili Grossman, de “Vida i destí”.
A vegades, una frase llegida et porta a una fotografia, i la fotografia a reflexions fetes tot llegint un post d´algú altre. En aquest cas, el que venia del blog Paraules i Mots, i que portava per títol "Primer Món". Llegiu-lo, val la pena.
4 comentaris:
Llegint aquest fragment de Grossman, obviant el títol del post, el primer que m'ha vingut al cap ha sigut en una persona i he pensat que era, més o menys, encertat.
Traslladant-ho al món, ho trobo encara molt més encertat i no pas perquè pensi i cregui que ha de ser així. Els que s'ofeguen no ens donen estabilitat. Ens haurien de fer trontollar fins que caiguéssim tots o suréssim tots.
Les reflexions de la Teresa també em van semblar molt interessants, Estranger.
És curios com les imatges, els pensaments i les paraules es van encadenat.
La càrrega simbólica de la foto és magnífica i molt ben trobada.
Bon dia.
Moltes gràcies per la referència, Estranger!
I molt ben trobada aquesta associació entre el fragment de Grossman i la relació entre el que anomenem primer món i tercer món!
M'estàs fent venir moltes ganes de llegir Grossman...
No hi ha de què, Teresa. Ja ho veus, el teu post remou consciències.
Publica un comentari a l'entrada