" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


20/9/09

Lligams de cues de tempesta

Ara que ja plou, el cel cada dia és diferent. Particularment són aquells cels esqueixats de cua de tempesta, de núvols que viatjen a remolc mig despistats, els que em deixen amb la mirada enlaire més estona. És quan la pluja encara regalima per tot arreu, i el sol designa ,amb el caprici còmplice dels restes de la nuvolada , trossos de terra on deixar caure la seva brillantor.

Si és quan la tarda s´esllangueix en vesprada, prop de Caldegas, m´adono com el peu s´aixeca de l´accelarador involuntàriament i ralenteixo la marxa del cotxe per portar-lo al marge de la carretera tot aturant-lo. Llavors surto i giro tres-cents seixanta graus sobre mi mateix, palplantat al mig de la carretera. L´aire humit està al punt idoni, com tot el que m´envolta, impregnant l´ànim del que més em sadolla : formar part d´un estat de posterioritat, d´anar al darrera dels trons, de la pluja, de tot, com els núvols que desfilen després de la tempesta, seguint les petjades de la memòria.

I mentre plou, torno a llegir a les tardes. I la pluja uneix dos llibres que he començat fa poc. Un és un recull de contes, i el primer se´n diu “Los Inmortales”. Parla de la pluja :

“(...) la frescura del aire y el rumor atareado de la lluvia me despertaron. Corrí desnudo a recibirla. Declinaba la noche ; bajo las nubes amarillas la tribu, no menos dichosa que yo, se ofrecía a los vívidos aguaceros en una especie de éxtasis. Parecían coribantes a quienes posee la divinidad.Argos, puestos los ojos en la esfera, gemía; raudales le rodaban por la cara ; no sólo de agua, sino ( después lo supe ) de lágrimas. Argos, le grité, Argos.

Entonces, con mansa admiración, como si descubriera una cosa perdida y olvidada hace mucho tiempo, Argos balbució estas palabras :
Argos, perro de Ulises. Y después, también sin mirarme : Este perro tirado en el estiércol.

Fácilmente aceptamos la realidad, acaso porque intuimos que nada es real. Le pregunté qué sabía de la Odisea. La práctica del griego le era penosa; tuve que repetir la pregunta.

Muy poco, dijo. Menos que el rapsoda más pobre. Ya habrán pasado mil cien años desde que la inventé.

Borges, en aquesta història del personatge que cerca la ciutat dels inmortals, fa servir la pluja com a element de tornada, de record per aquest Homer mil.lenari. I llegint-lo, la sensació és semblantment lligada a la viscuda al mig de la carretera, fa una setmana. I penso en lo de Argos, ese perro tirado en el estiércol. I en com el poeta, dins el conte, es troba convertit en el més humil dels seus personatges creats. A més d´extraure que, certament, viure mil cent anys probablement no serveixi per a res, potser per la intuició de que res no és real com diu al parlar d´acceptar la realitat.

L´altre llibre, lligat al del Borges és, naturalment, l´Odissea , en la traducció d´en Carles Riba. D´aquest en porto pocs versos, els suficients per mirar d´imaginar com devia ser la mirada de Pal.las Atenea, la dels ulls clars.

Als cels d´aquests dies de Setembre, entre llums i aiguats i núvols mig trencats, els antics déus homèrics sembla que em donin esboços de respostes. El món sotraga altre cop, i s´aixeca amb el so dels trons de rerafons.

3 comentaris:

neus ha dit...

Fa olor aquesta foto... :)

Ara que ja plou fa goig mirar enlaire, cada matí, cada vespre, qualsevol hora del dia...

No he entès gaire el fragment de Borges... i va, faré servir d'excusa l'hora.

:*)

Estranger ha dit...

Hi ha una frase més aclaridora:"A veces un estímulo extraordinaro nos restituye al mundo físico.Por ejemplo, el viejo goce elemental de la lluvia".De totes maneres, és difícil d´explicar tot plegat. Són conexions que em van sortint a vegades mentre llegeixo.Dèries, anades d´olla,que miro d´escriure per aclarir-me una mica.En fi, que no em facis massa cas.Ara, el cel si que és maco de veure :)

neus ha dit...

doncs aquesta frase aclaridora no sabria dir-te si m'ajudarà a entendre la resta, només sé que és preciosa... i que me l'apunto... sobretot això de "goce elemental de la lluvia". Gràcies :*)