Solitud a Lanós

Lanós té la seva pròpia solitud, com cada lloc que es trepitja en solitud. La d´avui és acompanyada per un sol radiant, potser el darrer de l´estiu, un sol de màniga curta que fa eriçar lleugerament els pèls dels braços quan bufa un ventet suau que davalla des la Portella de Lanoset cap a migjorn. Un ventet que eriça amb petites flassades les aigües blaves de l´estany que semblen engolir les arrels dels cims a nord, qüasi bé uns turonets de suaus contorns, i que a llevant, miren plàcidament l´esquena del Carlit, poderós des d´aquesta vessant.

La solitud s´acompanya també del so dels brins punxeguts de l´herba redreçant-se a cau d´orella quan les mans s´uneixen sota el clatell i miren al cel. Quan el sol escalfa el rostre, els ulls clucs, deixant a la negror una estona perquè la ment gaudeixi del blanc...i respirar.

Onze de Setembre a l´estany de Lanós. Per aquestes contrades hi ha llegendes de fades, que es lleven al capvespre i surten a passejar pels seus dominis en carrosses màgiques : són les goges o dones d´aigua. Verdaguer les va fer seves al seu Canigó. I fa parlar la goja de Lanós, millor dit, fa que canti. I així fa :

Sols per fervos un present
de llevant fins a ponent
he seguit la terra mia ;
vos ne porto una arpa d´or
que fa passar la tristor,
que fa venir l´alegría.
Cada colp que la toqueu
vos hi respondrà una veu,
la veu de l´ànima mia.

El seu cant és la clau de la solitud de Lanós en un dia com avui. Tant sols cal estar-hi, sense més, per copsar una catalanitat pròpia feta de la terra i dels versos del poeta, de la llengua. Un sentiment que s´arramba com un plaer desconegut. I el darrer record és el d´un falcó desplegant les ales i travessant l´amplada d´aquest sentiment, xisclant breument al silenci d´aquest tros del meu país.

del disc Cançons Tel.lúriques (2008)