A voltes dels dos darrers posts, em trobo avui al suplement Cultura/s un article titulat “El valor de la contemplació”, amb el que Joan Nogué fa una breu reflexió sobre el tema. M´interessa quan diu que “ la contemplació com experiència geogràfica ha estat molt vinculada a la sacralització de l´espai, a paisatges amb un elevat valor simbòlic, però un pot sentir aquesta mateixa experiència en espais quotidians i anodins”.
Nogué cita també Proust : “ el veritable viatje no consisteix tant en descobrir nous llocs com en ser capaços de mirar d´una altre manera”. I en aquest sentit explica allò de que la contemplació és una experiència existencial diferent a la simple mirada, una interacció de l´observat amb l´observador en un procés intern i personal, on és difícil ponderar el pes d´aquells dos.
Parla també de la mirada educada , aquella que fa referència als paisatges que coneixem i lliguem a certs sentiments : una posta de sol a les Seychelles, el Matthenhorn nevat, els boscos de Maine a la tardor, Montserrat en la llunyania, el Sahara, París a la primavera...paisatges que venen amb guia d´instruccions, preparats ja per la seva contemplació, predisposats a certs estats d´ànim. En aquest sentit, Nogué parla de l´eclosió de paisatges sense discurs, sense imaginari col.lectiu, sense educar. Uns paisatges no condicionats ni dirigits, on la contemplació esdevé un autèntic aprenentatge. I torno als paisatges quotidians i anodins, que no tenen perquè ser els nostres, poden ser els de qualsevol ciutat, poble o món ben allunyat; poden ser també els d´aprop; poden ser objectes. I mai se sap perquè ens atrauen a nosaltres i només a nosaltres.
El tema principal del suplement versa sobre la figura del músic John Cage, del qual Nogué inclou una cita també : “The music never stops, we just stop listening” ( “la música mai s´atura, som nosaltres que parem d´escoltar”). Escoltar i contemplar, al meu entendre, no requereixen massa concentració : quan es vol escoltar, s´escolta; i quan es vol contemplar, es contempla. Un s´hi ha de trobar i adonar-se´n, vet-ho aqui. Perquè s´ha de creure que la música mai s´atura, i per tant, sempre és allí, a punt per descobrir-la.
I com que la música és un fil infinit, i com que he parlat de París a la primavera ( aposta ), i com que la veu d´aquesta dona té quelcom que me la fa escoltar vulgui o no vulgui. I finalment, com que hi ha un saxo primer, i una trompeta després, que sorgeixen del no res i em semblen d´una exquisitesa sublim ( tinc l´oïda massa educada amb aquest tema), deixo que la Sarah Vaughan m´acabi el post. Per si algú la vol escoltar...
inclosa al disc "30 aniversario del Festival de jazz de Vitoria-Gasteiz" (2006)
5 comentaris:
a vegades contemplar és només buidar el cap i omplir els ulls de tot... o de no-res.
un final de post deliciós.
Des d´el primer dia que vaig entrar en aquest blog he après a contemplar i a observar les coses i el paisatge d´una manera diferent,deturant-me i intentant no passar per alt detalls que potser abans em saltava per tenir una panoràmica més ampla i general.
Això no té preu.
I parlant de la Sarah...amb veus com la seva te n´adones de quina manera van lligats i relacionats els sentits, escoltar-la és com abrigar-se amb un jersei d´angora o un foulard de seda.
Llàstima que no la vaig escoltar ahir a la nit, hagués sigut un bon analgèsic.
Si, no té preu quan te n´adones de les petiteses amagades en cada cosa. I amb la Vaughan,m´ha agradat això del jersei d´àngora, perquè és ben bé així. Sobretot al vespre, quan comences a notar l´escalfor de l´edredó mentre llegeixes i et vas encongint cap dins el llit,inconscientment.
I paro,que m´estic adormint només de pensar-hi.
Elur, ets clarivident. A tú no et fa falta aprendre gaires coses.
Sabia que t´agradaria.
doncs no sé perquè penso que encara les he d'aprendre totes :)
passa que sóc molt badoca i ho faig passar per contemplativa.
Publica un comentari a l'entrada