Epitafis

Vaig entrar a l´església cercant frescor i una mica de pau fora del bullici dels carrers de l´Alguer en ple mes d´Agost, just havent dinat. Les esglésies a Itàlia solen romandre obertes, algunes ( ara ho recordo) amb cortines en comptes de portes, i són belles d´admirar. Aquesta de l´Alguer ( no recordo el nom) no era la més bonica de totes, però em vaig topar amb un epitafi, en un dels laterals, entre la sagristía i l´altar major. Una inscripció sepulcral, esculpida dins una làpida d´estil barroc, de marbre rosat i blanc, combinant els colors en sanefes de motius florals que enmarcaven un escut d´armes i dues llegendes, a sobre i a sota, corresponent a la de sota la frase que em va cridar l´atenció : “Y tu hermano, mira por ti y vive como hombre que has de morir. Que yo fui como tu eres, y tu serás como yo soy”.

“...Y tu serás como yo soy”. Em vaig asseure en la tranquilitat del silenci de la nau. No sé els altres, però a mi sempre m´han impressionat els missatges que provenen del passat, i més d´un passat que tinc a tocar d´ull. És com quan llegeixes a un escriptor mort fa anys i t´interpel.la en primera persona, amb un “ i tu, estimat lector...”. O alguns ulls que t´observen rera una vella fotografia, algú que tenia la teva edat quan li varen fer i vas conèixer poc abans de que morís i desaparegués per sempre més.

Era el darrer dia de viatge, i, en certa manera, un comiat que desconeixia llavors. Avui, dia de Tots Sants, digueu-li Halloween si voleu; o simplement, primer de Novembre, recordo l´epitafi. N´hi ha de molt bonics, n´hi ha que són literatura, microhistòries de vides en quatre paraules, consells,alguns d´ irònics ( ara em ve al cap el del Grouxo Marx : “perdoneu que no m´aixequi”). Són retrats, herències dels qui varen ser. La llàstima és que avui en dia hi hagi tanta gent que s´incineri, perquè la pols de les cendres s´emporta paraules belles... i làpides evocadores.

Però tampoc tot s´acaba aqui. Fa dos dies, vaig rebre el disc del Roger Mas, “ Les cançons tel.lúriques”, que em té bastant distret, ensimismat diria. Preciosa tria del poemari verdaguià “Al cel”. Hi ha un tema adequat pel dia d´avui, un contrapunt optimista, almenys musicalment.

Voleu que vos la cante?

En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
més ara canto i ric:
canto les glòries que espero
per los treballs que passí,
en lo camp de les espines
les flors que espero collir.
Companys meus de captiveri
no voleu cantar amb mi?
Los que plorau entre els pobres,
los que frisau entre els rics,
los que els dies del desterro
contau per los del neguit,
los passos per les caigudes,
los instants per los sospirs,
los que estau amb lo front núvol,
los que teniu lo cor trist,
voleu que jo vos la cante
la cançó del Paradís?

Pels que estau amb lo front núvol, o lo cor trist...