D´una branca i d´un ocell

.

T´has creuat al meu camí de retorn, a l´hora en què els jocs de llum enllomen les golfes del bosc i eixamplen com puntes de fletxa les negres obagues. Despistat, et segueixo el vol, escolto les teves ales en l´avenç del silenci nocturn, fins la branca morta d´un arbre mort. T´hi arrepenges en l´aparent fragilitat d´unes potes com escuradents, amagues les ales protegint-te el llom, i et quedes mirant al nord.

La llargada dels dies ha arribat al punt en què aquella, està premeditadament concebuda per gaudir dels llargs capvespres. És natural, per tant, aturar-se a la pedra per on transita el corriol a mig aire, deixar la petita motxilla a un costat i observar el teu capteniment solitari. La vista és bona : els roquetars aquí formen una zigazaga on despunta al fons el Paller de tot l´any. Tu mires, però, al nord, on la nuvolada és més fosca. Fa poc vaig aprendre a un llibre que pots saber d´on bufa el vent segons com es col.loca un ocell sobre una branca. M´adono doncs, de la lleugera brisa de sudoest que encalça el teu plomatge de popa, aquest ventet de dubte raonable davant les tronades albirades sota un estol de núvols negres llunyans, a ponent,ara fa un parell d´hores. Tens el cap cot dins el pit, el bec llarg i fi d´estilet ben premut com una agulla. M´adono de la funcionalitat d´una branca seca i morta, em recorden les que es fiquen a les gàbies grosses dels ocells, vistes en algun parc a l´estranger. O era al zoo, potser Fa molts anys que no vaig al zoo.

Em pregunto, mentre trec la càmera xino-xano, en quina gàbia estàs tancat tu, sol, sense piular ni un moment – no busques qui et faci companyia, o ja és tard per fer-ho ? -. En el fons, m´agrada veure´t sol. Amotllo l´objectiu llarg a la càmera, en silenci. Acoplo la visera rodona pels contrallums, tot i que gairebé no fa falta. Em dónes temps, i jo te´n dóno a tu...no tinc pressa per fotografiar-te: al final del dia no hi ha presses i la gàbia és tan gran... Quan finalment t´enfoco i apropo el joc de lents cap al blau del cel, veig dins l´obscuritat el relleu simple del teu cos solidificat al de la branca contorsionada pel seu darrer alè. El conjunt és estranyament bell, negre retallat sobre blau. M´agraden aquesta mena de contrastos, són com hipnòtics. Prèmer el disparador resulta fàcil. D´aquest lleu moviment de dit, alguns beneits en diuen inmortalitzar. Un instant no es pot inmortaltizar, per la senzilla raó de que és això, un instant. Seria com una poesia...però tampoc hi entenc massa en poesia. Potser en cercaré alguna d´algun poeta solitari, com ara tu dalt d´aquesta branca.

Tanmateix, no prèmo més. Estic segur que aviat tocaràs el dos. Ho fas de seguida. L´acord sembla tàcit, i jo compleixo els termes finals de la meva part : guardo els estris, m´aixeco, miro la branca buida i marxo jo també.

Jo som un home que camina

Jo som només un gra perdut dins l´era

Ocell perdut, el sol ocell del dia

Josep Sebastià Pons ( "Perla de saturn", 1950 )