(I)
Pel pleniluni incipient, una pedra caiguda, refulgent dins l´ombra, com una peça central dins una col.lecció de museu. Colors aponentats, textures, orografies del satèl.lit apresos de vells documentals en blanc i negre, de fotografies d´astrònom desfent un tipus de bellesa idealitzada per poetes, bards i trobadors. No és sinó fruit d´una absència momentània d´on, sense previ avís, semblen sorgir cares fosques cercenades als límits de la foscor, visions encuriosides i poruques d´un crani desenterrat ; visions enfonsades en les esquerdes d´antics terratrèmols, com límits de fronteres perdudes. No, perdudes no; més aviat retrobades, com un déjà-vu pendent de fer acte de presència. Si, com un déjà-vu que no sabem si s´ha viscut o no.
Tanca el sotabosc el refugi d´aquests rostres . Els ulls tornen a la pedra fixada al ritme de la llum canviant de la seva superfície; a la llum càl.lida reflectida per un clar ; acribillada la dèbil espessor de les alzines com mortes, sense un bri de vent, per fulles de punxeguts i daurats contorns. Silenci, altre cop silenci, sense ocells perquè el dia es fon, i es fon la pedra també, tornant al gris metàl.lic i opac de la vesprada, al to de les pedres lunars, al de la mateixa lluna si es veu d´aprop, com es veia als vells documentals en blanc i negre. Fabian, un vell conegut, s´adorm, abraçant-la.
(II)
Dalt del turó, d´esquenes al pati del cel ( Fabian dorm ), altre cop, lluna i pedra. Pleniluni incipient, el satèl.lit sura baix amb la cara d´un Diumenge de festa major a la canícula. Al cim pelat hi toca l´aire, potser perquè no hi ha arbres. Convé respirar i deixar que s´esmunyi dins la samarreta i la rebregui contra el pit i la cara. Cal banyar-s ´hi una estona, escoltar-lo, si es té bona oïda. Aquest petit turó és fet de pedra, i les fites són de pedra. N´hi ha una, i està ben feta. Una petita obra d´art, amb aquell equilibri precari que només saben moldejar les mans d´un home. La darrera pedra amuntegada té forma de cim, com té que ser dalt dels cims, ni que siguin humils turons com aquest. Aquesta punta, aquesta sageta final, assenyala amb inocència el cel, i, segons com, també la lluna. Genoll a terra així es veu ; dret, torna a ser lluny, al costat del perfil de la memòria. És com tenir un estel, sense brida ni cordill : li dónes corda, i vola amunt ; si la reculls, s´apropa i es fa tamany de pedra, però pedra de somni. Com aquest, inversemblant i real alhora, el pensament d´un llunàtic encercla el final d´un cicle.
I així la distància, morta.
Pel pleniluni incipient, una pedra caiguda, refulgent dins l´ombra, com una peça central dins una col.lecció de museu. Colors aponentats, textures, orografies del satèl.lit apresos de vells documentals en blanc i negre, de fotografies d´astrònom desfent un tipus de bellesa idealitzada per poetes, bards i trobadors. No és sinó fruit d´una absència momentània d´on, sense previ avís, semblen sorgir cares fosques cercenades als límits de la foscor, visions encuriosides i poruques d´un crani desenterrat ; visions enfonsades en les esquerdes d´antics terratrèmols, com límits de fronteres perdudes. No, perdudes no; més aviat retrobades, com un déjà-vu pendent de fer acte de presència. Si, com un déjà-vu que no sabem si s´ha viscut o no.
Tanca el sotabosc el refugi d´aquests rostres . Els ulls tornen a la pedra fixada al ritme de la llum canviant de la seva superfície; a la llum càl.lida reflectida per un clar ; acribillada la dèbil espessor de les alzines com mortes, sense un bri de vent, per fulles de punxeguts i daurats contorns. Silenci, altre cop silenci, sense ocells perquè el dia es fon, i es fon la pedra també, tornant al gris metàl.lic i opac de la vesprada, al to de les pedres lunars, al de la mateixa lluna si es veu d´aprop, com es veia als vells documentals en blanc i negre. Fabian, un vell conegut, s´adorm, abraçant-la.
Hi ha un forat de llum, encara. És hora de marxar.
(II)
Dalt del turó, d´esquenes al pati del cel ( Fabian dorm ), altre cop, lluna i pedra. Pleniluni incipient, el satèl.lit sura baix amb la cara d´un Diumenge de festa major a la canícula. Al cim pelat hi toca l´aire, potser perquè no hi ha arbres. Convé respirar i deixar que s´esmunyi dins la samarreta i la rebregui contra el pit i la cara. Cal banyar-s ´hi una estona, escoltar-lo, si es té bona oïda. Aquest petit turó és fet de pedra, i les fites són de pedra. N´hi ha una, i està ben feta. Una petita obra d´art, amb aquell equilibri precari que només saben moldejar les mans d´un home. La darrera pedra amuntegada té forma de cim, com té que ser dalt dels cims, ni que siguin humils turons com aquest. Aquesta punta, aquesta sageta final, assenyala amb inocència el cel, i, segons com, també la lluna. Genoll a terra així es veu ; dret, torna a ser lluny, al costat del perfil de la memòria. És com tenir un estel, sense brida ni cordill : li dónes corda, i vola amunt ; si la reculls, s´apropa i es fa tamany de pedra, però pedra de somni. Com aquest, inversemblant i real alhora, el pensament d´un llunàtic encercla el final d´un cicle.
I així la distància, morta.
6 comentaris:
has de posar l'etiqueta de 'poesia' Estranger, aquest post n'és de la bona!
Les fotos són precioses, però l'última... uf... és magnífica. Molt i molt ben vista i ben feta.
Ai, no la tinc, aquesta etiqueta. Em penso que em va una mica gran, sense mirar de ser modest.
A mi també m´agrada, aquesta.Són fotografies que no acabes de saber com surten. Mira que hi he anat de vegades, al turó aquest !.`
Gràcies pel compliment, em sento la mar de bé, ara.
M´ho he llegit en dos actes, de nit i de dia, per tant han sigut quatre. És curiós com es veuen les coses amb una llum o una altra.
El cas és que "l´enllumenament" perdura i que de la darrera foto no en podia sortir una altra cosa que no fos aquesta. Felicitats.
Ja s´ha acabat el cicle. Ara deixaré reposar la lluna uns dies, que ja deu estar ben atavalada.
Moltes gràcies.
I bona nit.
no sóc gaire original perquè recordo haver-ho dit abans, ets un gran escriptor! tens una exquisida sensibilitat literària ...només puc que aplaudir-te...sincerament!
Que algú gaudeixi llegint el que escric...bé, és difícil d´explicar, però em fa feliç. Que m´ho digui amb sinceritat em deixa sense moltes paraules. Tampoc sóc gaire original, però gràcies, sincerament.
Publica un comentari a l'entrada