Repetim actes reflexos, aquesta és la realitat del reflex a la bassa. Repetim l´acte d´observar el mirall del moment, de fixar-nos en els anells concèntrics com qui entra dins un somni, i endinsar-nos en les aigües verdoses ullant, alternativament, la respiració del dia en la seva superfície i el pes del dies al seu fons tèrbol. Repetim el pensament de la bellesa de tot plegat, de la fortuna de la llum entrant a fiblades dins el quadre. Filosofem, un cop els ulls són hipnotitzats: de la idea ja trillada sobre l´aigua i la vida; de la mateixa vida en l´estanqueïtat de la bassa, de l´estanqueïtat en si; dels límits de la pedra retenint la història als reflexos d´un mateix quadre d´arbres i cel, com la història d´una vida; de com el nivell de l´aigua pujarà o baixarà;de com sèca probablement no seria més que un taüt sense sentit; de com malgrat el pòsit de fulles seques, aquestes són mortes però d´una altre manera, inclús belles; de com hi haurà altres reflexos que la visitaran i marxaran; de com alguna estrella s´hi reflectirà, o la lluna mateixa, o un porc senglar, o un ocell, o de quants ocells s´hi deuen apropar en un any i deuen esborrar momentàniament el dibuix del reflex a la bassa; del que ja esborrariem nosaltres, o del que ja hem esborrat; d´una tristesa; de certa esperança; de que tot això és el reflex de la reiteració, de que de tot plegat no ens en podem escapar. I de com hi ha mil i una maneres d´explicar-ho i de com ens agrada fer-ho.
Després, repetirem l´acte de ficar la mà dins l´aigua, i veurem com aquesta regalima entre les dits.En aquell precís moment, semblarà que ho entendrem, al darrer xipolleig caient dins la bassa , semblarà que ho entendrem. Pensarem en una frase feta : aquesta és la realitat. Després, probablement, mirarem el rellotge,i ens decidirem a marxar.
Marxarem. I no marxarem. Seguirem sense entendre res, però somriurem, perquè fa un bon dia.
Després, repetirem l´acte de ficar la mà dins l´aigua, i veurem com aquesta regalima entre les dits.En aquell precís moment, semblarà que ho entendrem, al darrer xipolleig caient dins la bassa , semblarà que ho entendrem. Pensarem en una frase feta : aquesta és la realitat. Després, probablement, mirarem el rellotge,i ens decidirem a marxar.
Marxarem. I no marxarem. Seguirem sense entendre res, però somriurem, perquè fa un bon dia.
" Ens abandonem ulls clucs a l´aigua que, inexorablement, obre els camins ; cap excursió és més captivadora que aquella on el benestar inherent a tot viatge a flor d´aigua es duplica amb la seguretat màgica lligada al fil d´Ariadna ".
Julien Graq, de " Les aigües estretes" ( 1946 )
9 comentaris:
La mà aparta la llàgrima, però no conté el llant.
Segurament no tés res a veure amb el que senties quan escrivies, però aquesta és la imatge que he ist reflectida.
Hipnotitzadores metàfores.
És un quadre preciós, el de l´aigua i el dels pensaments reflectits.
Segur que ara mateix hi ha algun papibou movent-se d´un lloc a l´altre de la bassa a qui poc a poc li aniran naixent extremitats i canviant de color. I amb uns dies, si hi tornes, els trobaràs transformats en granotes cantores que et saludaran quan caigui la tarda i creguis que ja és hora de tornar cap a casa.
T'ho tornaré a dir, sento enveja.
Ahir et vaig llegir i no vaig saber què dir, em toca una fibra complicada de definir aquest post. L'entenc i alhora em fa perdre.
Ho tenim tot però no tenim res.
No tenim res però ho tenim tot.
I ara dubto de si l'ordre dels factors altera el producte.
Tinc ganes d'anar a veure el safareig de la besàvia, allà on l'aigua sempre sembla la mateixa però que canvia a cada segon. Diu que ara hi viu una anguila.
Avui ha fet bon dia i jo he estat castigada comptant vots. Em sembla que em fa dir totes aquestes coses el cansament. Ja callo ;-P
Doncs no sé, Pilar. Llàgrimes no,segurament.Em passa com a les vaques, que un cop s´empassen l´herba, al cap d´una estona els hi torna a la boca i rumien. Bé , em sembla que ho fan així les vaques. El cas és que la digestió és més bona. Apa, veus ? una altre metàfora.
-----------------------------------
A la del costat n´hi havia una, de granota, i a la que em va veure es va amagar sota l´aigua, fent saltar les anques. M´has fet recordar un acudit força vell de l´Eugenio. Diu un : ¿Tiene ancas de rana ? Si, señor, muy buenas. Pues de un brinco y traigame la carta. En fi, és Dilluns al vespre...
----------------------------------
Buf, vaya rotllo. A mi també em va tocar no fa massa i pel que va servir...era la votació per l´estatut.
Tot i res, que estrany. A la bassa hi era qüasi bé tot, durant una estoneta. En fi, a vegades em poso en plan metafísic - massa sovint, ho reconec - i se me´n va una mica. No en facis massa cas. pren-t´ho com un exercici d´estil, per no rovellar la mà. Ep, i tú fes-ho també, i guarda tot el que escriguis, sigui bo o dolent. Res d´esborrar. Que ho publiquis o no ja és una altre cosa.
Estàs en plena forma per ésser un dilluns al vespre.
Aquest en Blogger no sap amb qui se les juga. I és que quan treus el pronto...(i això que no ho sembla)
I seguin el fil d'Ariadna trobarem la sortida...
Bon cap de setmana, i que gaudeixis del partit.
Ai! que m'he deixat la t.
Bé, lo dicho bon partit!.
Ja el vaig gaudir, i mai millor dit.
Moltes gràcies, Macondo.
Publica un comentari a l'entrada