" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


7/8/11

( segueix )

( 1ª persona )

Més tard el vell ja no hi era.En aquest punt mort el record es torna a esborrar.Només sé que de cop i volta em trobava dins una casa, en una cambra espaiosa, il.luminada pel sol que entrava per un ampli finestrall que servia de talaia a la profunditat d´aquella planície sens fi. Assegut en un ampli i còmode balancí contemplava el camp obert, verd, molt verd. Rera, el granit del que semblava – a mi m´ho va semblar, finalment, des d´aquella nova perspectiva – un inmens rellotge de sol, tot i que desprovist del gnòmon que sens dubte hauria d´estar ubicat dins el forat observat anteriorment, a partir del qual l´Imaziguen havia anat netejant de les males herbes nascudes entre les juntes dels grans blocs de pedra. Rera la pedra, el verd es perdia fins confodre´s amb el blau del cel.

Badava. Pensava en una formiga – si, un altre record perdut – arrastrant un cos mort d´una vespa, sobre un jardí empedrat, un dia de sol i vent.El vent com el que entrava en aquell moment per les finestres mig obertes, un vent de principis de Juny al migdia. Així ho suposava, havia de ser d´un mes de Juny, perquè el vent en aquesta època de l´any és el millor de tots, o ho hauria de ser, sobretot si és al migdia. Si, Juny, sens dubte, vora mitjans d´any, "nel mezzo del cammin di nostra vita" (*).La famosa frase em tornà a la memòria, en forma d´un altre record escolat del qual no en vaig fer cabal, de fet no valia la pena pensar-hi perquè no hi tenia res a fer amb aquella mena de coses. Pensava simplement en aquell vent mentre em balancejava sobre el mimbre i les mans guarnien sense cap mena d´ ànim els extrems rodons de fusta negre. Vaig deixar caure els ulls de cansament, amb una sensació estranya d´alegria guaridora. Llavors tornà la formiga agafant la vespa de cos més gran que el seu, la vespa que el ventet de tant en tant jugava a treure- li de les seves potes insuficientment grosses per agafar tant preuat botí . Quan això passava, la formiga insistía, sempre insistía. Tornava on era, o girava buscant-la, la perseguia fins que s´aturava, la tornava a agafar com podia i seguia el seu camí entremig de les pedres. Ell se la mirava sense intervenir, observava la seva tossuderia : o no era tossuderia ? Potser no podia fer res més que allò, arrossegar i arrossegar el pes del seu institnt per sobreviure. El pes lleuger, dissecat, de la mort. Recordava en què m´havia fet pensar, aquella formiga, en el fet d´estar-la mirant com si jo fos Déu. Vaig tornar a obrir els ulls.

Ella era enfront meu, observant-me.

(*) Dante Aligheri. Primer vers de "La Divina Comèdia" :


     Al bell mig del camí de nostra vida
     vaig retrobar-me en una selva obscura,
     del dreturer vial la passa eixida.


   ( Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi retrovai per una selva obscura / chè la diritta via era smarrita - de l´original, trad. de J.M de Sagarra, Quaderns Crema, 2000 - )

2 comentaris:

neus ha dit...

Hi ha escrits que arriben però que et deixen sense saber què dir. Aquest n'és un.

I això que no m'agraden ni les vespes ni les formigues. Tenen una tendència a picar-me i/o mossegar-me que em fa desesperar.

Síssif tenia una pedra.

Estranger ha dit...

Interessant, això de Síssif. M´anirà bé per quan el torni a reescriure, a veure si em vaig aclarint i avanço amb la narració.

Aquest any veig formigues a tot arreu, però les vespes i les abelles no em solen picar. Els mosquits ja és un altre tema.

Gràcies per l´apunt.