A propòsit del dia d´avui, onze de Setembre, llegia ahir, a Juan Ramon Jiménez, poeta andalús. A propòsit de dos llocs, Catalunya i Nova York. A " Diario de un poeta " ( 1916 ) copsa el següent :
"...Está enjaulada la ciudad en las escaleras de incendio, como un mueble viajero que fuese facturado en gran velocidad de aquí al antro putlónico. A los tres días, la obsesión es un incendio total de la imaginación del que renaciera nuestra idea a cada paso, igual que el Ave fénix de la copla andaluza. El fuego es lo único que hace, por la ley, parar estas calles que andan. Su campaneo constante ahoga, ahoga, ahoga el cantar - esquilas y músicas - de la vida y de la muerte, como en un tercer estado que fuese el único y el decisivo. Fuego!. La primavera asalta las escaleras de hierro, sin pensar que la pisarán todos los días huyendo en cueros, y que los cristales rotos a hachazos herirán, cada noche, su carne tierna. (...) ".
La perspectiva d´aquest escrit del 1916 traspassat a pràcticament un segle després, dóna per reflexionar. Jo em quedo amb aquesta descripció de N.Y., com " esas calles que andan ". I en aquesta frase final, aïllada i tenebrosa. El temor al record i la venjança, com a fals remei. La venjança el trepitja cada dia i fuig nua, cap l´Orient Mitjà.
Ningú se sent segur, ni lliure, ni satisfet, ni feliç. Onze de Setembre.
El poeta, unes pàgines abans, escriu :
En la sortija - de hierro y coral rosa -
Como la brisa, eres
del que te huele ;
vivirás tantas veces
como la muerte
Encara li dóno voltes als dos darrers versos, que no acabo d´entendre. Qui viu tantes vegades com la mort ?
Bé, alguna cosa dins meu em diu, que la resposta podria ser un català o catalana que se´n senti ara o d´aqui mil anys ( esperem-ho ). De totes formes, Catalunya és, per a mi, dos versos qualsevols que parlin d´estima, de terra, de llengua. I de llibertat.
4 comentaris:
Les cites en castellà mostra com sent i com actua qualsevol persona de la nostra terra. Els murs no són les llengües, sinó la manca de respecte i la sordesa.
M'agrada molt el símil que estableixes entre el que es viu a NY i a Catalunya en aquesta data.
Foc i vida més enllà de la mort...Res no mor si es recorda i es fa que continuï viu.
Em trec el barret, Estranger!
Afegiria a tot el que diu la Pilar que potser qui viu tantes vegades com la mort és la vida mateixa.
Una sense l´altra no tindrien sentit.
A propòsit d´avui , em venen al cap quatre paraules del Neruda que m´agradaria poder dir quan la vida i la mort es donin la mà: Confieso que he vivido.
oh vaja... hauria jurat que vaig deixar-te un comentari... en fi.
deia que no acceptava les disculpes perquè penso que són sobreres. Som bilingües i és una sort. Imagina't podem llegir Eduardo Galeano, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez, José Hierro, Jesús Aguado i un etern etc en versió original. Som privilegiats.
I de l'Onze de setembre... em quedo amb el discurs d'en Màrius Serra.
I el meu comentari és una paradoxa quasi tan gran com la que és Catalunya.
Doncs enretiro les disculpes, de fet teniu raó. Però les canvio per unes altres : disculpeu-me tant breu comentari ( no ho puc evitar, sempre vaig demanant disculpes ).
Publica un comentari a l'entrada