(
extret de l´incunable llibre dels arbres, escrit en la seva llengua,
aquella que encara fa parlar el vent )
El van
ferir de mort. S´arrossegà fins arribar a recer d´un bosc,
d´arbres alts de lloms grisos. En la penombra guaridora del sòl
buit es va deixar caure i s´adormí, els ulls esbatanats fixos en la
claror verda del més enllà. Travessà el túnel del temps a la
velocitat de l´inexplicable : cada record esdevingué una arrel, i
cada arrel nuava el seu cos a la terra. Despertà en un intent
titànic per aixecar-se. Les arrels, profundes, sorgiren d´on feia
anys el seu cos ja havia estat desbastat. Ell, antany poderós,
encara es creia home. Alçà el tronc, obrí els braços, i sentint
el fil de sàvia dins seu, va rocordar-se de l´antiga misericòdia
divina . La rebutjà sense poder ni arribar a cridar. Així fou com
finalment va morir.
Ara
només en queda un faig, que sembla que s´arrossega, que sembla que
s´aixeca i gemega, que sembla posseir l´esperit d´un home
atormentat. Si algun dia us topeu amb ell, penseu que ja no té ànima
d´home, que com la pedra fossilitza una petxina, així resta el
darrer intent d´un home de voler ser home. Mireu el sostre verd de
les seves fulles, quan us hi passegeu a l´estiu. I mireu d´escoltar
el vent, explicant les seves històries...
Els
arbres no saben mentir.
7 comentaris:
No sé gaire què dir si no és que tant un paràgraf com l´altre, en llegir-los, és com si una veu en off els anés recitant des de més amunt, amb una veu forta i poderosa.
(Ah, i que aquest faig l´abraçaria una bona estona)
quina caloreta...
Nen, et superes dia a dia, fins i tot he buscat on podia ser aquest incunable. No, els arbres no menteixen...les persones, sí. Avui encara fa més calor, ja tinc ganes que arribi la tardor...
Vigila a qui t´abraces...caloreta,si, de la bona.
Molta més calor, i tú que estàs per allí baix suposo que més.
A sota un faig com el de la foto s´hi està millor, d´això en pots estar segura.
Gràcies.
Quants amagatalls enmig d'aquestes arrels! Quants animalons que hi deuen haver passat o estat o viscut i hi passen, estan o hi viuen.
Un lloc realment meravellós. Per nosaltres una part de bosc, per altres tot el món.
I quina llum! I si el dia abans hagués plogut, quina olor!
Els arbres sempre ens expliquen coses interessants.
Doncs si no vaig equivocat, erem a La Garrotxa, pujant el Puigsacalm, que no sé si és a Osona.Al coll de Bracons hi havia la frontera.
O sigui que ja trepitjar una mica de la teva terra - la part baixa, i seca, per desgràcia- Ara, vam dinar en un restaurantet de primera, molt cassolà, a fora, amb unes vistes molt maques.
I l´excursió molt maca també. va fer un bon dia - que raro, eh ;)
oh! recordo que l'última vegada que hi vaig ser em vaig enamorar de més d'un faig esplèndid.
El Puigsacalm és una meravella de mirador, pots veure des del Canigó fins el golf de Roses. Una vista esplèndida si s'ensopega un dia de vent i/o sense gens de calitja.
Des de casa el veig el Puigsacalm.
I l'Alta Garrotxa és molt més seca que la baixa (allà on tinc el privilegi de viure)
Convé que plogui i molt.
Jo ja ho dic sempre, això és un petit paradís, enguany ressec però.
Un somriure!
Publica un comentari a l'entrada