Vora la llora...

Deia la Maria, la masovera, que vora la llora el rovelló plora. En una raconada, a sotavent, llueix damunt el seu barret un vermell de conte d´Andersen, poc a to amb els terres plens de fullaraca tenyint colors ocres, de pinassa xopa , de troncs nuats d´escorça empedreïda, negres de pluja ; d´olors flagrants alliberades, perfumades d´oblits ancestrals eixint del terra embafat d´humitat, espès i talment lleuger com l´aire que es respira, distribuint oxígen pel sotabosc on la llum del sol penetra com assenyalant terres promeses, allí on jauen les vistes a sobrevent, on les velles feixes de pedra encara ensenyen què és això del pas del temps, de les faixes i les espardenyes, del davantal i les mitges fosques de la Maria, la masovera.

Llueix la llora, envernissada i lluent. A la vora, més avall, concedint-lis la frontera des d´on els vigila, sota l´arbust, es confonen tres esclata-sangs amb els colors de la terra. La bóta és a un pas d´esclafar-los. Camuflats de verd i roig, sorgeixen de repent com una visió preuada, de tresor amagat, arran, molt arran de terra, trencant- la amb una estirada de forces conjuntes, un retrobament als mateixos cels de tardor, aquests que les orenetes desconeixen com ells mateixos desconeixen el que és l´estiu , l´hivern o la primavera, o aquesta cosa que encara recorden les feixes. Segreguen el nèctar d´aquest bosc pentinat de mediterrani. Netejats sense aigua, amb una mica d´oli i sal, l´all i el julivert, sense temps per oblidar res de la seva jove ancestralitat, s´endinsen al paladar essent un tros de pi, d´alzina, de bruc, d´arboç, de pluja, de vent...d´alguna llàgrima també, regalimant pel seu cos quan plora. Per la tardor tot el bosc plora i se surt d´allí amb el cor moll i benigne, amable de solitud compartida.

N´hi ha més, al voltant. Deu o dotze, ben distribuits. Els més xics es deixen per qui hi volti d´aqui uns díes. L´esclata-sang tenyeix els dits del qui el posa al cistell, com si estigués cometent un crim sense càstig, un crim on els culpables són els sospitosos habituals, tan avessats a fer-ne publicitat amb falsa modèstia i eufòria continguda. El cistell sempre que és ple,  fa goig de veure, d´olorar, de tocar. Sempre arriba un dia, aquest dia dels quinze graus del migdia, de la pluja de fa els vint díes, en què tot arriba. La llora es vesteix de festa, i ben a la vora, el rovelló plora.

I sempre penso que alguna cosa dolenta m´ha de passar llavors, perquè no pot ser tenir tanta bona sort en un sol dia.