La
tarda s´allarga al pati. Sobre la paret, els rosers, allargant-se
tot el que poden. Alguns brots comencen a sortir, de color granat, a
les branques baixes. Per tot el brancatge ampli fet durant anys de
paciència hi ha les fulles verdes sense assecar, i assecades ja, la
resta dels calzes ennegrits, del fruit caigut. També hi ha algun
capoll marcit, mort abans de sortir. Cal esporgar.
De
fet sé que cal fer-ho, però mai ser ben bé com cal fer-ho. Amb les
tisores a la mà – les de podar- m´enfilo a l´escala. La vista és
bona, l´aire fresc; la tarda prorrogant-se sense cap finalitat
concreta, és una tarda de Diumenge. Al principi vaig treient les
fulles verdes i miro de no tallar la llengueta prima del granat
sortit arran de les tiges més petites. Després vaig recordant : la
forma de la branca, l´orientació dels brots crescuts durant el
darrer any ; els tallats l´any passat indiquen camins
barrats, els nous per on cal i per on no cal tirar. De les branques
baixes cap amunt i endins, de les altes cap abaix, seleccionant-ne
uns quants, eliminant-ne d´altres, no permetent nusos execius,
deixant la branca el més nèta possible perquè els brots sortin
forts i en la correcta direcció. I eliminant tot el que ja no val.
Em sento un petit creador, enfilat dalt de l´escala, podant sense
presses la tarda. Al fons, el sol respira proper, a alçada d´ulls.
Expira, escoltant el so tranquil de les tisores tallant, l´únic so
barrejat amb algun plàcid acomiadament, algun claxon sonant alegre i
el so d´un cotxe, allunyant-se carrer avall. Algú retornant a casa,
algú abaixant persianes...
Al
final, queda una catifa verda sota meu, i les branques nues sobre el
blanc de la paret. D´aquestes, punxegudes i dures ara, en sortiran
roses blanques, alguna de vermella. Serà llavors, al temps de la
poesia :
Les
teves dolces forces adormides,
en
un desig incert,
descabdellen
aquestes tendres formes
entre
galtes i pits.
En
l´espera , recullo les despulles com el barber recull les restes de
pèl sobre el terra, fàcilment. En acabar, algú obre una finestra.
Sento un lleuger bategar d´ales i del llorer, una merla vola al
roser, ben aprop meu. Em mira un moment amb els seus ulls negres, el
seu béc taronja, i en mig segon alça el vol bategant ales. Oloro el
llorer, passo la mà pel romaní florit , me l´apropo a les narius.
Em passa un lleuger calfred amigable pel cos. Plego l´escala.
Mentre
la guardo, s´escolten les primeres caderneres encalçant la nit. I
així , sense més, aquesta arriba.
10 comentaris:
Esporgar i podar són feienes que requereixen tot això que expliques, mirar molt la planta i el seu voltants, fins i tot escoltar-la. Jo no en sé gaire, però en vaig aprenent. Aquest manual poétic teu el tindré en compte.
I res, que ja la tenim aquí, l´amiga primavera, m´ho han dit els ocells, els espàrrecs, la saba que plora dels ceps i la feina que ha fet la pluja dels darrers dies.
Les feines de jardí són molt agradoses.
Tal vegada hauries de treure els brots, si aquests han nascut a la branca principal, ja que són grans xucladors i deixen sense aigua la resta de les branques.
Roses blanques...Quina olor que fan! Per a mi, són les més boniques.
oh... escabellar el romaní i l'espígol i la marialluïsa i la farigola i... i després olorar les mans, quantes vegades ho haurem fet al llarg d'aquesta vida? i sempre en seran poques!
Quan anava a treballar passava per una jardinera plena d'espígol, sempre li robava una mica d'olor.
Parles amb les plantes?
Espero que els rosers agraeixin tant d'amor amb una bona florida, o dues o tres.
Un diumenge amable, sembla.
Jo he provat amb rosers, a la terrassa, però supose que és per tenir-los constrets a un cossiol que sempre se m'acaben morint, no em duren més de dos anys, després de florir -això sí- a bàlquena.
Avui torna a ploure.
Ja era hora que podessis, si vols un consell per l'any vinent, fes- ho abans, en ple hivern i no quan comencen a brotar, ara corres el risc de tallar el que no toca.
Coincideixo amb la Pilar, és una feina amable i relaxant...
Mac
Jo - i mai millor dit - ni flors d´això de podar. Però vaja, de moment no es moren, i van fent roses, que és del que es tracta.
La primavera diria que encara no.Bé en general no, però tu fas com el canari, que a la mínima ja trina ;)Afortunada que ets.
Març, Marçot...
Ja ho he fet, o almenys ho provo, perquè aquests rosers tenen molts camins recorreguts, i és difícil seguir-li la petja a tots.
Gràcies pel consell, però ara, per bé o per mal, ja he acabat la feina. i si, les roses blanques fan molta
olor, la millor quan s´oloren.
Ho faig sovint, és la millor manera de perfumar-se el dia. Quines olors de bosc...
Sincerament, no hi parlo amb les plantes. Les miro, les analitzo, les abono, les rego. A vegades els hi poso una mica de música clàssica, però encara no els hi parlo. Qui sap, potser quan ho necessiti de veritat em donaran conversa.
Al Gener van florir encara - coses del temps -.
Si, avui torna a ploure. A bàlquena, quina expressió tant bonica, sempre hauria de ser així.
Ja ho sé , ja ho sé... M´estàs fotent la bronca, ara ? Jo és que em despisto i al pati i a l´hort sempre hi tinc molta feina. Un fa el que pot.
L´hort i el jardí són la meva terapia contra tots els mals. I escriure una mica, de vegades.
Publica un comentari a l'entrada