Tornada

Torno als roures. La tarda passa del gris plom al blau pur per efecte del vent, que em parla des de la talaia del bosc. Puc fer el seu camí, aixecant el cap i seguint-lo amb la mirada en l´aire inmòvil de sota estant : passa pel meu davant, després per sobre i marxa a les meves esquenes, successivament, en petites alenades que el radar de les joves fulles, totes verdes, fan tremolar i parlar alhora. Als roquetars per on el bosc es desvetlla del seu propi hermetisme els núvols passen, baixos i com cansats : se´n van.

En un pla, obert per una antiga carbonera, un arç totalment florit encalça finalment el blau del cel, i el sol surt, tardà, tocades les vuit del vespre. Per aquí sembla que la primavera fa la darrera florida i miro de retenir el moment, esperant de fer un nou pas. Hi ha ocells refilant com surten als contes de la canalla, les olors impregnen l´aire, aquí la del pi roig, xop de fa poques hores, una olor intensa i humida. Però és el sol, multiplicant per mil les mil escletxes abans invisibles, el que finalment dóna el seu primer pas, tardà, mentre em desvetllo al mig de l´antiga carbonera i faig via, altre cop sota la capa final dels roures, per on observo clarament el davallar del sol rera els turons, fins apagar-se.