Cavalls

La M.Y. sap, de sempre, dibuixar molt bé cavalls. En sabia abans de que els seus pares la iniciessin en l´equitació i potser per això, penso jo, ho devien de fer ja fa un parell d´anys. Els ha dibuixat sempre de cara, no de costat com fan la majoria dels nens. Ella ha tingut una rara habilitat en saber-los pintar, ja de ben petita. S´interessa en el rostre: en el morro, que defineix perfectament i pinta de negre al voltant de la boca; en el serrell,de cabells joganers que els hi cauen sobre els ulls, els quals els dibuixa grossos, amb ninetes negres i profundes; finalment la crinera, llarga, amb moltes puntes, lanceolades i llargues, crestes negres sobre un coll blanquíssim, tant blanc com el full de paper on traça la seva suau corba treta del caparró d´ulls sempre negres i riallers.

Els cavalls li renillen quan els hi apropa el ferratge al tros de fusta elevat que l´hi serveix de improvitzada menjadora al pati de l´estable on pasturen. Li agrada el seu renill, m´ho diu amb tota la seva innociència d´alguna cosa que no s´ha plantejat i desconeix totalment, d´aquesta pregunta que em faig jo mentre me la miro tot recordant els seus dibuixos de petita, la pregunta que és d´on li deu  venir aquesta afinitat amb la familia equina. Mentrestant ells apropen els seus caps a les seves mans i li enretiren amb cura el menjar amb goluderia. Ella riu, amb una rialla curta i argentina, molt seva. Sense cap mena de por, passa la mà pel flanc d´un d´ells, i el tusta suaument. Ells es deixen fer, amb els ulls plens de mosques que ella mira d´espantar, momentàniament només, perquè de seguida tornen a posar-se a les comisures dels seus ulls dins les seves boles de vidre sempre un pèl enigmàtiques, intel.ligents, amb un toc de tristesa o de pausa, o potser d´avorriment.

Li agraden els cavalls, vet- ho aquí. Que ens agradin unes coses i d´altres no, que tinguem una propensió com de predestinació per certes coses, una inclinació natural, una drestesa, dóna per pensar una estona, per buscar-ne la raó. En el cas de la M.Y. potser encara més, perquè ella és d´origen xinès, d´una zona rural propera al Viet-Nam, i la desconeixença de la seva procedència familiar, un interrogant sobre l´existència o no de certes marques als gens, al cervell, de l´existència o no d´alguns sentiments de falta, o de pèrdua, que poser alguna mare va xiuxiuejar a cau d´orella d´un nadó acabat de néixer, potser després d´un curt trajecte a cavall, d´algun matí boirós i trist en algun poble perdut de l´Àsia...la ment, aquesta meva ment, voleia conjectures. Em ve de mena, aquesta mena de coses.

Més tard ella em demana la càmera, diu que vol anar a fer fotos als cavalls. Li explico el què ha de fer. De manera innata ho apren de seguida i torna al cap d´una estona, donat-me les gràcies. Acaba d´arribar la seva cosina i se´n va a jugar amb ella i la seva germana petita. La seva rialla es perd entre els pins. Diria que és feliç.

A casa em miro les fotos, i en surt alguna on un ull em mira. Pensant-ho bé, no em mira a mi, sinó a ella. La fotografia és bona, i no m´estranya. A la M.Y. li agraden els cavalls, sempre els  mira als ulls, encara que ella no ho sàpiga.