De
bon matí m´he topat amb un melic al marxar a la feina. Mig
endormiscat, he aixecat la vista encara sorprès a la cara de la noia
que s´espera que acabi de treure el cotxe. M´hi topo alguns matins,
avui em somriu tímidament. És la mena de noia que quan tenia vint
anys somniava que es topés amb mi cada dia quan sortia a buscar
l´autobús. Llàstima - he pensat deixant passar amb gentilesa tota
la seva esplèndida joventut simplificada en un tros de ventre llis
amb un melic que em somreia sorneguer -, arribes vint anys tard.
Apart
d´això, un núvol blanc – molt blanc – i lluny, entre sostres
de naus industrials. Una dona magrebí, amb xilaba de colors blaus,
descansant sota un arbre al parc, al migdia, i un o dos nens corrents
com només corren els màrrecs magrebins, com els d´abans, sense cap
por, rient sempre pel sol fet de correr. Els primers petanquistes de la temporada, amb el sol baixant, al
mateix parc, una mica més lluny, damunt la sorra : calves morenes i
mocadors enllustrant bitlles, i aquell espetec després del breu vol
brillant del pes de la vida sorgit de mans enlairant-se cercant
corbatures perfectes, com vells astrònoms descobrint nous planetes.
I res més, o potser encara el passeig per la pista de proves de les
primeres orenetes nascudes al poble; o les maduixes collides, la seva
dolçor a la boca; o la cuca de llum, després de tant temps,
brillant en la foscor més absoluta.
Finalment, em
miro el meu melic. Sense comentaris.
4 comentaris:
Sobre melics, rings-rings o tercers ulls...què hi ha més bonic que començar el dia bé, no?
A mi em fan patir perquè sempre penso quin mal de lumbars hauran de soportar quan ja no tinguin edat per ensenyar-lo.
O sí, sempre si és a temps de lluir-lo quan n´estàs orgullós? No sé, ara ja començo amb l´encadenament de preguntes i me n´aniria per les branques.
També em pregunto com és que poden estar tant aviat jugant a la petanca els jubilts, per què les dones magrebines no foten un cop de puny sobre la taula i es treuen tota aquesta mandanga de sobre, com és que els nostres nens han perdut les ganes de córrer carrers, com és que cada vegada hi ha menys cuques de llum, com és que... Però les respostes ja les sé...i continuo mirant-me el melic...que ara que ho dius (ho dic jo)...tampoc està tan malament.
Jo també trobe a faltar les cuques de llum però… si visc a la ciutat!, què vull?
Doncs si, va ser un bon començament de dia, per inesperat també.No el portava molt a la vista,pel que vaig veure, però estava molt ben posat.
I trobo que ja t´has fet moltes preguntes al voltant del teu melic - figurat, eh ? - pel poc que he escrit, i això està molt bé.
Figurat o no, deus tenir un bon melic, això segur ;)
On visc jo ja quasi bé és una ciutat però encara hi ha racons molt foscos on hi surten, de vegades.
Cada lloc té els seus avantatges per viure-hi.
Publica un comentari a l'entrada