Breus estades al paradís ( perdut ) ( I )

Enmig dels revols del congost de Ventamillo – una carretera inalterable als anys, de continues giragonses tallades en la roca, una mena de porta a un paradís perdut, potser, qui sap, al de la infància; potser, qui sap, al retrobat al llarg dels mateixos anys inalterables al creuar-la –, un cabirol, jove, de banyes encara curtes, amb les peülles sobre l´asfalt com sabates de taló aturant-se en una llarga pasarel.la. Elegant, amb el port de l´hereu d´una nissaga ferèstega, resta dempeus mentre redueixo la marxa tot encenent els quatre intermitents. M´aturo a uns pocs metres d´ell, els suficients per veure-li els ulls interrogants espurnejant dubtes. Durant uns instants ens mirem, el riu sempre tronant a sota nostre. Qui o què sóc jo ? I ell ? O ella, que penso ullant la seva bella estampa, la seva mirada, el seu posat afincats en una femeneitat que no puc evitar relacionar a les d´ antigues deeses.

L´estrany que sóc jo per a ella es transforma en un breu gir del seu hàbil i àgil joc de cuixes, que la fan enlairar-se a les roques costeneres. Gràcilment se´m queda mirant un instant més, i no deixo que se m´escapi. Tanco els intermitents i engego. Marxo jo primer, agraint-li la benvinguda mentre s´allunya el seu perfil pel retrovisor. Al cap d´una estona, la vall apareix després d´uns quants anys de no fer-ho. Si hi han segones cases, aquesta és la meva.