Breus estades al paradís ( perdut ) (III)

L´home va força abrigat, tot i ser ja estiu. Té l´aire d´un vell protagonista d´alguna novel.la rusa, un home gran de cabells blancs i celles ferotges, de gest adust i enèrgic, amb l´orgull necessari per no sentir pena dels parracs llargs i pesats que envolten el seu cos llarguerut i encara fornit d´una autoritat d´antic drapaire de mirada perduda i estranyament profunda, del color blau com el de les aigües sempre estretes dels estanys a mig desglaçar que el voltegen més avall del seu refugi, el blau fronterer d´aquell blanc de neu perdent-se en el seu fons liquat d´ obscuritat incerta. Davant seu, una taula petita, feta de fusta de pi d´un color de grisenc marcat per la força dels elements...L´ombra, regint una petita frontera, trepitjada de segles ençà : un coll estret obert de forma natural dins parets granítiques de testes esmolades mirant el firmament. Damunt la taula, un gran llibre obert ; al seu costat, un tinter ; a les seves mans, una ploma.

L´home remuga sense dir res, aparentment concentrat mentre escriu alguna cosa al marge dret de la fulla a punt d´estrenar, una fulla que no és de les primeres del llibre, a simple vista esgrogueida però perfectament estabilitzada, d´un grammatge d´ incunable encara verge, lligat i relligat a un llom de cuir negre, un llom, que com tota la coberta, és bast però ben fort, enllustrat, curosament gastat pel pas dels anys del qui l´ha obert i l´ha tancat en moltes ocasions. Un llibre destinat a l´eternitat, que pensa l´estranger quan, sorprès, s´adona de la presència de tan singular personatge en tan remot indret, un cop hi accedeix pel costat de la llenca de neu que, amb més d´un metre d´alçada, sembla protegir l´entrada de la gent que com ell, desitja retornar al seu lloc d´origen, o almenys, arribar-se a la frontera on poder albirar, ni per lluny que sigui, els passos del retorn a la seva pròpia terra.