Matinada.
Una ullada al cel, marinat de blau fosquíssim. Després de tancar la
tenda, ensotalada dins la darrera vall, després d´un cafè amb llet de sobre i fogonet, després de carregar la motxilla, llisquen les rodes
del cotxe una mica més amunt, després de travessar el riu. Els dits cerquen la rodeta,de forma automàtica, com ho fan cada dia de la resta de l´any. Un aire de bossanova i saxo em segueix encara quan començo a
caminar, un parell de quilòmetres més amunt.
Muita
calma pra pensar e ter tempo pra sonhar...quero a vida sempre assim
La
nostàlgia es vesteix d´un altre aire, abans i tot de començar.Després de tot, després d´uns quants anys de no venir, deu
ser que em faig gran.
4 comentaris:
Els paradisos perduts (crec que no n'hi ha d'altres) sempre ens porten un aire nostàlgic. Ens fem grans, de xicons no en teníem, de paradisos perduts.
De xicons eren paradisos. De grans, al tornar-hi, la nostàlgia ens els fa recuperar una mica, i queden només mig perduts.
La nostàlgia a vegades pot ser tan dolça, també.
Això del paradís perdut m'ha fet rumiar, i si els que ens perdem som nosaltres? o sigui, perdem la capacitat de mirar les coses com fèiem de més jovenets, ara les mirem d'una altra manera, busquem unes altres coses i allò que ens crèiem un paradís, encara que ho continuï essent, ja no ens ho sembla.
A mi m'agrada pensar que els meus paradisos 'antics' encara me'n són, només cal canviar la percepció...
Ais... és que també estic nostàlgica, enyoro tant poder pujar alguna muntanyeta!
Una abraçada!
Si, i és clar que si Elur, sinó no ens fariem grans, no ? O més joves, segons com es miri ;)
Muntanyetes segur que en pots fer alguna, pippiola.
La dolçor cal que ens acompanyi sempre.
Publica un comentari a l'entrada