El
seu rostre es confon amb la roca. Ell pot apreciar el perfil del seu
front en suau davallada cap a la conca dels seus ulls ; el bri d´una
pestanya, el pòmul decantat ; i acabant-se, la minúscula barbeta. Ell es fa la mateixa pregunta de sempre : És ella ? Sense nom per recordar, ella és.
Ella,
amb la mirada desviada cap allí on neixen els somnis – l´espai
obert, la llum, els núvols jugant ara a marxar ara a venir, el cel
fent coloraines, l´horitzó sense fi... coses com aquestes, inebastables
totes elles- estira la mà enrera sense desviar-la ni un sol instant
dels instants finals. La foscor sempre protegeix aquesta mena
d´actes, i ell, que ho sap, estira la seva en la mateixa direcció
fins que es troben: una cap amunt, l´altre cap avall, de tal forma
que les puntes dels dits es toquen. Els polzes s´acaricien mentre el
sol, invisible per a ell, ben visible per a ella, emet el seu alè de
vida . Llavors, de la manera més natural des que el món és món,
l´ombra esdevé més ombra. Sense saber com, ell es troba fitant un
tros de roca amb les mans a les butxaques.
4 comentaris:
Nit i dia. Cel i terra. LLum i foscor.Sol i ombra.Preguntes i respostes. L´eterna dualitat.
Jo volia que fos més dia, més terra,més sol,més respostes i és clar, menys nit, menys foscor,menys ombra,menys preguntes. Menys dualitat. Res d´eterna dualitat.
Però no me´n surto. I això que el relat és molt breu.
A mi també m'ha fet efecte de dualitat.
Bé, almenys no és eterna...
Publica un comentari a l'entrada