De ferro colat

El cremador de ferro colat va recuperant el seu to grisós de mica en mica, voltejat sota la feina del fregall ple d´escuma que les meves mans fixen sobre el marbre. A sota la negror es va diluint en un petit riu eixamplant-se poc després dins la pica. De la finestra estant, davant meu, la pluja segueix caient amb una parsimònia de delicada obertura. La mare prova la sortida de gas dels quatre fogons , encenent-los sense por. Una petita flama emergeix blava cap als filtres de la campana, i jo miro de reüll, amb la por incerta per alguna explosió inminent. Ella però, sap el que es fa, i es mira satisfeta la flama quan n´aparta el llumí i veu com tira sola, durant uns segons on tots dos mirem i escoltem, sense voler, hipnòtics, el que de primitiu té aquesta flama. Després, segueixo la feina. La porta de la cuina és oberta al menjador, on el pare dorm, planxat dins el seu sofà preferit. La tele, nova dels reis, té el volum el suficientment alt perquè anem seguint la pel.lícula només escoltant-la. De fet, la mare s´ha passat la vida mirant les pel.lícules així, a trossos, escoltant-les mentre tragina dinars i sopars, o planxa, o cuidant  fills i nèts; o adormint-se, abans de que arribi el final. Em fa gràcia que finalment tingui un televisor tant gran, si de totes formes el seguirà escoltant com fa ara, com si fos la ràdio, i em comentarà quan vegi per enèsima vegada Els ponts de Madison que aquell tros encara no l´havia vist. La d´ara té una banda sonora tranquil.la, rural i americana, acord amb la pluja que va caient a fora. Aixeco la vista : el til.ler dels veïns ja ha brotat. Qui el va plantar ara ja és mort, i els nous veïns l´han mantingut, perquè fa patxoca de veure. És com alguns rosers del jardí, plantats per l´avi de feu cosa de quaranta anys o més, que invariablement treuen alguna rosa i fan somriure la mare, sempre amatent a aquesta mena de coses. L´escuma m´omple els dits, i frego amb cert delit : anar veient com el to del ferro colat va agafant la seva lluïsor original corona un petit èxit pel dia d´avui. La mare, com bé diu ella, ja no té brío ni força per fregar, com el pare per mastegar, segons quines carns. Tot i així encara l´esbronca regularment perquè, amb els anys, s´ha tornat per segons quines coses com un nen, -pitjor que un nen, recalca pujant un pèl el to de la seva veu - i ell somriu i em senyala els audífons, que té tancats. La mare mai crida, només parla alt, i la veu la manté forta i és en certa manera, el termòmetre del seu estat d´ànim. Quan cau malalta, la veu se li encongeix, s´afluixa...i calla. Però ara mira la flama amb uns ullets de nena, aquosos, i em repeteix altre cop que agafi el Vim si no surt prou bé amb el Fairy. Ja fa estona, però, que he tret el Vim; el Vim, exactament igual al de l´època del siscents.

Avui ha plogut tot el dia. Demà direm que diumenge va ploure tot el dia. He tret el ficus, la palmereta, els potus, a fora. He baixat les jardineres del geranis dels ampits de les finestres. Amb l´aigua, una trempera s´apodera de tot el que és verd i fa que s´estiri tot cap amunt. No deixa de ser un fenònem curiós, perquè en general a les persones, la pluja els posa tristos, nostàlgics, melangiosos...potser és el fet de ser darrera una finestra gotejant i mirar com tot regalima ; potser ( ves a saber ) és la incapacitat de formar part d´aquest món que em rodeja, de no estirar-me com una tija de narcís, de no posseir el do d´acció-reacció sense res pel mig a pensar, aquell do purament animal de piular com ho fan els ocells protegits dins les ginesteres verdejant. Hi ha un pati del darrera mig abandonat, per allí baix : és estret però ara el cirerer és plenament florit, i al seu volt, han crecut una mena de capsblancs que no ho són pas de blancs, sinó grocs. Em paro a observar-lo, rera el muret atrotinat de totxo vist i una reixa mig rovellada. M´agraden els patis mig abandonats per la primavera, mig cuidats per la pluja i el verd del que va creixent amb sorpresa però sense neguit. Com aquest cel pintat de ferro colat. Giro el cremador, amb les seves quatre linees partint del centre d´on surt la flama. Que fàcil resulta dosificar, dominar una flama, que penso. Sentim un silenci a la tele, i després un lleuger sospir de la protagonista. -S´han fet un petó, ara -, que diu la mare. I jo miro a fora, on la pluja ja no és res més que una fina capa de brisalls aterrant invisible. I sento una certa incapacitat, de diumenge a la tarda . Inconclusa, inacabada, perduda. Segurament vaga, com ho és l´endevinalla d´una besada mentre es frega el ferro colat i reneix la flama, ni que sigui durant uns segons.