Semàfor
en vermell. Finestres abaixades. A la meva dreta, remors d´una ràdio
parlant de Madrid i algú d´aspecte mig cansat, amb cara de migdiada
assassinada, les mans al volant. A la meva esquerra, el brunzit
d´una moto d´alta cilindrada, i algú amb casc ben ajustat,
hermèticament tancat, invisible al reconeixement. Jo, amb la meva
música rumorejant entre tots dos. Una certa calor, potser més dins
aquest casc que espera, menys als cotxes, per l´aire lleuger de la
riera entrant i sortint sense presses. Al cel del davant, els
coneguts núvols passavolants, posats per fixar-hi la mirada i pesar
figues. Esperem. Molts minuts esperant rera els semàfors. Algú
travessa l´asafalt davant nostre, xino-xano.
Semàfor
en verd. La moto surt disparada , tot girant a l´esquerra. Les
notícies de Madrid se´n van cap a la dreta. Jo tiro endevant i
enfilo el darrer tram de l´avinguda, ja sense semàfors. Lliure, si això fos possible encara. Com el del cotxe negre, com el de la moto.
4 comentaris:
ja ho té això Madrid d'anar a la dreta...
Quan conduïa, de vegades sentia la necessitat d'anar tirant recta sempre, hi hagués corbes o no. Per sort no la vaig satisfer mai :P No era cap voluntat de prendre mal, em sembla, només voler fugir o no voler seguir el camí que d'altres ja havien marcat prèviament.
Si, massa que hi van a la dreta. I alguns saltant-se els semàfors...
Dona, sempre és millor agafar alguna carretereta secudària, amb corbes i bon paisatge. Ara, ja m´imagino l´escena.Seria com l´anunci aquest que fan ara d´un detergent on hi surt un home amb bicicleta que tira recte sempre.
Publica un comentari a l'entrada