Elogi de l´ombra

¿ Pell d´oliva ? La pregunta me la faig després, quan miro les fotografies del dia. He mirat de recuperar sensacions amb la càmera, no he buscat res més que trossos d´estiu escampats arreu, sense fer-ne ni mig gra de massa. He caminat en nombrosa companyia, he caminat també sol. Al final, he alçat la vista per fotografiar el petit bedollar tocat de verd i blau. I m´he topat amb ella, quan la creia lluny. M´he aturat expressament uns metres més amunt per deixar passar el corriol de gent acumulada com un petit embut a les acaballes del dia. I ella ha passat mentre seia a la roca i no l´he reconegut fins al cap d´un minut, quan sol, he seguit el camí. He recordat – amb el record del minut passat amb certa eternitat de pensament – la seva mirada. M´ha mirat, encuriosida. No tenia res d´especial perquè no amagava res que no fos ella mateixa. I he pensat que hauria estat bonic de conèixer algú com ella.

Sota el bedollar, m´ha sorprès mirant el cel. I ha seguit el seu camí.

Possiblement, em responc mirant de recordar el seu rostre. De tacte i color ; de tons enfosquits. Ulls lleugerament esbiaixats, res, un polsim d´obliqüitat amb dos centres d´atzabeja; llavis definits amb una certa generositat d´una corba nítida com de fruit mig clos, nodrits d´una estranya brillantor opaca a joc amb el rostre, atrapant la llum com ho faria algun objecte lacat amb tons foscs i amb la suficient pàtina envernissada pel temps tot recreant la bellesa de les ombres creades sota el bosc d´herba alta i verda, tal i com defensaria Tanizaki, elogiant l´ombra.

Però d´això me n´adono de mica en mica, quan el camí liquida qualsevol altre aproximació. Em parla. Parlem. Té aire de fetillera, cerca herbes que arrenca i guarda en una bossa. És francesa – francesa...francesa -, diu amb veu suau afrancesada. Després pensaré si no tindrà sang algeriana, o libanesa, dins les invisibles venes. Em diu que viu a Barcelona, que ha d´agafar el tren, si pot. Jo no la puc acompanyar. He vingut amb més gent, per uns dies he estat amb més bona companyia que no pas la meva sola. A l´hivern no hi havia ningú, semblava que vingués de més lluny.

Em somriu... de cortesia. Després no li costa ni mig minut trobar un cotxe per marxar. Desapareix. No li dono la importància que no ha de tenir, no ha estat una trobada del tot casual, a fi de comptes. Ha estat agradable, sense cap alè per tallar. Sempre hi ha raons d´evidència raonable, i te n´adones al darrer somriure. Tanmateix després, a la tarda, a la nit, la pregunta de si la coneixia d´abans – no sabria dir perquè – neguiteja suaument les ombres del meu airejat cervell. La ment s´ocupa d´alguna cosa agradable – per fi -, i el son arriba plàcid sota la flassada d´aquest refugi.

Em miro les fotografies, de flors, muntanya i riu. Tot d´una excelsa maduresa, propera a l´estat en què em trobo. Hi ha coincidències, hi ha dies, hi ha paisatges; sempre de fora cap endins. Hi ha encreuaments, que van en direcció oposada als altres. En miro una, potser la que més m´agrada. Hi ha un tros d´aigua, hi ha flors inflades, hi ha una papallona d´ales fines on semblen aplegar-se els cinc sentits, amb el sisè alerta pel que pogués passar. Potser és així, que la veig veure abans. Però no, el sisè sentit es passa, com solia fer fa uns quants anys. No és pas el seu rostre. És la seva expressió, la que havia vist abans. ¿ Però on  ? Aquesta pregunta és més fàcil de contestar. I més evident, és clar.

Sempre hi ha una altre dona. 

Penso en escriure-ho. Ja el rostre se m´oblida, mentre ho faig.Em va explicar que s´havia banyat en un gorg, i que  l´aigua era molt freda.