Bowie

Fa molts anys, quan en Bowie cantava el "Let´s dance" rodejat del glamour dels vuitanta, recordo un amic al que li agradava amb bogeria, però era el Bowie d´aleshores, el que va sorgir després dels seus viatges siderals. Més tard, un altre amic, de tirada cap a la Velvet i el Lou Reed, em va ensenyar un original del Space Oditty que tenia a casa seva. No li vaig demanar de posar-lo, tot i que ho va fer. No em va dir res en aquell moment. Aleshores escoltava els clàssics de tots els anys setanta en un programa de radio Club 25 que es deia Carajillo Stereo, o bé també escoltava sovint Radio 80 (serie oro) on els clàssics eren més clàssics - ("Dust in the wind", "American pie", etc. etc. ) . Curiosament, al Bowie no el feien sortir mai. No tenia tirada com a clàssic a la ràdio, com tampoc la tenien els Jethro Tull o el Jimmy Hendrix. I així fou com el vaig deixar passar. 

Però la cosa va canviar quan el meu germà, farà cosa de 15 anys, em va regalar un doble del millor seu en sessions a la BBC, de l´època dels seus primers tres grans àlbums. I mica en mica, van arribar tots els temes seus a les meves orelles, molts anys després. El "Ziggy Stardust", per a mi, és la seva joia més elèctrica. Tot un himne.

I aquesta és la meva petita història amb en David Bowie. Encara em tinc que comprar els vinils per a la col.lecció, i ara pot ser un bon moment per fer-ho. Descansi en pau.