(...)
Era
això ? Saber. Desde que te perdí, cantava el gran Kevin
Johansen, la vida me sonríe sin cesar. Seria això, no saber,
o saber menys : no cal fer experiments per resoldre cap
trencaclosques d´aquests existencialistes on les constants vitals
defalleixen com una bona cançó de desamor de fina ironia amb deixos
clars de solitud. Llavors, un esdevé, després d´un acurat rentat
de cervell a base de socialització en grau superlatiu – amics,
dona, fills, feina, vacances – l´home que veu passar la seva vida
amb la rapidesa d´un llampec de múltiple felicitat, tant diferent
de l´altra celeritat on els segons pesen com les figues amb ales
dels cels nítids de les terres cada cop més ermes d´amics, dona,
fills, feina o vacances. I dius sort i ho és, perquè la
socialització, com el saber, prové l´un de l´altre, de una
mirada o d´un inefable somriure, o d´un cop de genoll al calaix
obert, una mà estenent-se o és clar, d´una besada però també
d´una bona bufa o d´una bona conversa versada en el temps – mai
el meteorològic, que comença a ser de mala educació fer-ho – en
una balconada d´hivern a migdia, quan el sol s´agraeix tot pensant
que podria ser la única vegada per fer-ho, malgrat no sigui així
però quedi bé, sense remei possible, de dir-ho. També caldria
pensar en el sobretot : el sobretot de si m´acompanyés –
t´acompanyés – una dona – un home – el suficientment
intel·lectual per no haver de pensar per a tu mateix en el terrible
art del saber, ja saps, aquell que goteja en les ments més tristes
del món. Algú, vaja, que t´expliqués tot aquest saber sense
dubtar mai ni un segon de tot el dit i a més, tingués temps de
ballar-la amb tú mentre deixa el cos respirar entre els teus braços.
Com cantava el gran
(...)
2 comentaris:
Aquesta sembla més reflexiva que automàtica, però m'agrada.
Era ja una mica tard, quan la vaig escriure.
Publica un comentari a l'entrada