" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/11/16

Best-seller


 Cada mes en comprava tres o quatre. Qui diu cada mes, diu potser mes i mig, potser dos mesos, tot depenia de la necessitat i la celeritat en consumir-los. No era un consumidor voraç, tot i així  en comprava més que la mitjana : de cinquanta a seixanta euros cada cop, de manera sistemàtica.

 L´activitat aquesta li era plaent. Aprenia coses de moltes coses diferents, gaudia de llocs on no havia anat mai, de vides al.lienes també. Podia saber quin gust tenia un bistec de búfal, per exemple. També podia fer viatges en el temps, somniar amb els somnis dels altres, anar a la lluna de vegades o escalfar-se sota el sol d´alguna platja desconeguda. Reia sol o es posava trist. Plorar, no, perquè de plorar no en sabia.Malgrat això ,fins que no es va trobar un dia que no tenia diners per fer la compra habitual, no es va adonar de tot el temps que perdia fent-ho.

 Per sort, durant un temps la seva economia es va malmetre. Al principi, va recórrer a les restes del que ja tenia, però aviat se´n va cansar. Va ser llavors que es va dedicar a fer altres coses, o, més ben dit, a millorar aspectes de la seva vida amb el nou temps disponible : va aprendre a cuinar, es va fer un jardí, començà a fer esport. També sortia, quan els diners van anar tornant, molt de mica en mica. Tenia una feina nova, va deixar de fer de traductor pel diari on havia treballat tota la vida. Anava al cinema, a algun concert, després va recuperar antics amics i sortia a sopar, de copes. Va deixar de fumar. Renovà el seu vestuari, es va retallar la barba segons els cànons de bellesa del moment. I és clar, conegué una dona amb qui va iniciar definitivament una nova vida.

 En tot aquest procés el seu cervell va desfer-se progressivament de totes aquelles percepcions adquirides pel seu antic hàbit tan lligat a la solitud. Va anar perdent una capacitat aguda per fixar-se en tot allò que l´envoltava : la caiguda de les fulles a la tardor, un bes fugaç un dia de pluja sota un paraigües, la mirada d´un maniquí dins un aparador...coses absurdes com aquestes, mancades de sentit. Sobretot, però, va anar disminuint a cada dia que passava aquella estranya capacitat per inventar-se històries partint d´allò tant avorrit que l´envoltava quasi bé sempre, el que ell anomenava íntimament el seu darrer refugi, que no era altra cosa que la seva pròpia imaginació. La intuïció cap a allò sempre desconegut que només els llargs silencis provocaven, desaparegué igualment. La mateixa intuïció va quedar arraconada com una vella andròmina a les golfes. Amb ella la manca d´autoestima, fonamental eina per sobreviure arran de terra. 

 Definitivament, va tenir molta sort, gràcies a aquell primer mes sense poder comprar-se un llibre. I després d´aquell primer mes, va venir el primer any. Diuen que el primer any és el pitjor de passar sense llegir res que pugui semblar inútil. Però ell ho va superar fins al punt que, quan es va canviar de pis, va fer una pira amb tots aquells llibres que portaven el seu nom, escrit a mà, a la primera fulla, i els va cremar, com feren els bons amics del Quixot en el seu dia. A diferència d´ells, no en va voler salvar-ne cap.

 Ara tenia clar el que havia de fer, pensava mentre les flames li il.luminaven el rostre.L´èxit l´acompanyava. Una segona novel.la seria ben fàcil d´escriure. Tothom la llegiria.



8 comentaris:

Oliva ha dit...

ONDIA¡¡¡ T'ES PASSAT... PER CERT AQUEST MIRACLE ECONOMIC,LI CALEN MES EXPLICACIONS...

Estranger ha dit...

Busca en el títol , Oliva.

Salut ,

PS ha dit...


Aquest escrit li passaré a un amic que n'està escrivint un de best-seller. O això diu ell.
Jo estic en una altra fase: compro llibres que acabo per no llegir i em sento incapaç d'escriure un conte com aquest ni com cap altre. Començo a preocupar-me.

Anònim ha dit...

Qui té una vida de veritat no té temps per fixar-te en els petits detalls ni per inventar-se històries, la vida es curta i un ha d’estar fent coses contínuament.

Estranger ha dit...


Bé, si l´amic és en Jaume Cabré o l´Alicia Kopf, no cal que els hi ho passis...

Llegir va bé sempre per poder escriure després...en fi, no sóc gaire bo donant consells, tu no t´hi encaparris massa. De fet ni hi pensis, en això.

Estranger ha dit...


Li podies haver escrit això al Terry Pratchet. Sort que no ho vas fer.

Salut, Pons.

PS ha dit...

No, no són amics meus aquests dos. Ni tampoc crec que s'autoanomenin escriptor de bestsellers.

Però sí que els hi he sentit dir, als dos, que llegir va bé per escriure.

Estranger ha dit...


Ho deia per fer una mica de conya només...no responen al perfil, tens raó.