Automàtica.8

(...)

No és reconciliar-se ni tornar als orígens. Potser és re-inventar-se, ves a saber, no passa sovint que un vell tema - un clàssic de totes totes - passi per les mans de una gran veu que mai ha defugit del seu ofici, com el vell trobador, i s´ho passi bé donant-li la volta amb el que cal, un baix, piano guitarra, bateria i para de comptar. Que s´ho passen bé, és evident , que improvisen, una mica també. Que trepitgen una mica de funk, de blues i de rock, també.  I no ve tot de les velles cançons populars, del que feien els negres al delta abans de pujar a Chicago i ensenyar als blancs el que era fer música des de les entranyes ? Si, és clar que si. La glòria pels blancs. I en Chris Robinson, blanc d´ànima negre - i amb aquest nas, potser jueu i tot -,  segueix mostrant aquesta veu de mil matisos i jo em quedo escoltant les constants variacions de cada instrument que aconsegueixen allargar la meva tarda de diumenge cap on l´inesperat sempre es delecta, quan algú et diu, ei, encara hi ha Robinsons en aquesta illa que alguns anomenen planeta blau, i penso,  deu ser així pel blue o el blues, o aquest punt trist no mancat de l´afirmació breu : It´s all over now, baby blue. La lletra és una altre història, com els poemes d´en Cohen, ja traspassat - en diuen així de morir-se, també, deu ser pels vint-i-un grams aquests tan famosos - i que tot sigui dit, no ha estat mai sant de la meva devoció i les raons mai són raonables, tractant-se d´un dels més grans cantautors dels darrers quaranta anys. Res a dir. Res més. Retorno, amb aquestes darreres paraules, a pitjar el play. I el cap es mou al ritme de les espatlles, i dels dits, que deixen de teclejar cercant la darrera

paraula