Com
un signe més de l´arribada de l´estiu, per les finestres obertes
de casa seva tornava a escoltar-se el “ Corazón partío “ de
l´Alejandro Sanz. Normalment apareixia pels volts de Sant Joan, quan
les primeres calors – les de veritat, que eren les que es
presentaven a les nits plenes de xafogor – la convidaven a sortir
al jardí a refrescar les plantes que el reg automàtic ja havia
complimentat puntualment a les set del matí ; o a parlar amb alguna
amiga per telèfon per fer-li saber del seu desig d´anar a Llafranc,
de les ganes que tenia de platja, de sol i potser, de trastejar-se
algun manso que la portés a sopar a alguna terrassa vora el mar i
després que hi hagués una altra nit i a ser possible, moltes nits
més, potser també al jardí on ara fumava la seva cinquena
cigarreta del dia, mentre l´aire tranquil de la nit li portava el
pero miénteme aunque sea, dime que algo queda.... I sense
sentit aparent, la cançó l´alleugeria del pes d´aquella calor que
tant havia estimat anys enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada