" To high to dry "Autor : Pawel- airsnapshooter ( de Flickr )
El blanc cobreix l´arrebossat de la paret. El gris simula l´arrambador, que és aquest espai protegit de la paret que més s´embruta, és a dir, el que més es toca amb mans i peus ; l´habitual de cada dia, podríem dir, el quotidià, el de sempre, el que s´apropa més al terra, que se sol servar més polit, perquè és més fàcil de netejar. Si el netegem, clar.
El tamboret és un estri d´una utilitat poc apreciada, potser perquè és un moble ben senzill i té cabuda a totes parts. No desentona. Arran d´arrambador, per exemple, sembla un convidat de pedra, un actor de segona, esperant per entrar a escena.
Més amunt, l´estenedor. Ho és per les agulles d´estendre ; sinó seria un fil que travessa un espai sense extrems. El més terrible d´un estenedor és la seva buidor, quan no hi ha bugada estesa. Un llençol, uns mitjons , una camisa, una combinació regalimant la darrera gota ; la humitat centrifugada de les peces, l´olor perfumada del suavitzant, l´aire que les ventila, el sol que les asseca, les ombres que es crearien a la paret, mai fixes, volàtils i negres...sense tot això un estenedor només és un sac d´ossos d´una vida sense res per explicar, situada entre els dos extrems que ens assenyalen on tot comença i on tot s´acaba.
Les agulles, són de colors.
Així doncs, s´agafa el tamboret i es situa sota el fil. Els peus superen aquest arrambador pintat fosc, el cos s´estira i les mans arriben on són les agulles. Aquesta posició és molt semblant al del director d´orquestra quan comença un concert, batuta en alt. Llavors, clar, només cal moure els braços perquè la música comenci. Sentiràs el plec del llençol, si fa vent. I llavors, t´enlairaràs.
2 comentaris:
Com un relat, si no li poses detalls, si no l'omples de vida, sembla un esquema, un telegrama, un estenedor buit.
De vegades pot semblar això mateix. Cal reposar i pujar al terrat, a veure què passa.
Publica un comentari a l'entrada