Les flors del silenci

Et vigilen. O això, o bé ets tu que els vigiles a ells. Dins els moviments del matí, cada gest sembla detectar-se amb la nitidesa d´una antiga moviola, una barreja de curiositat atenta propera a un cert voyeurisme provocat per les pusil·lanimitats de l´hora i on, en els espais dilatats per la manca de gent com l´entrada a un cafè,  fa que la resta giri el cap tot observant de cua d´ull a qui en aquell moment entra dins l´establiment com si es tractés d´una peça de trencaclosques acabat de començar.

Havies quedat aquí amb ella una vegada, ja feia temps. Recordes perfectament com anava vestida aquella tarda : portava texans blaus i camisa sense coll, d´un color fúcsia descolorit. Els cabells, d´un pèl-roig imponent, els portava ben pentinats ; dominats, quasi bé pensaves admirant els flocs rebels que se li giraven just darrera les orelles, perquè de lluny ja es veia que aquells cabells, com tot en ella, tenien caràcter propi. La pell , blanquíssima sense ser gens pigallada, li feia de contrast dolç com el seu somriure, fàcil com un dia vora el mar . Asseguda amb el cos inclinat cap a tu, encara recordes el seu perfum, de subtilitat extrema ; tanta, que vas estar dubtant si no era pas l´olor d´algun sabó de mans enfonsat als porus d´aquella blancor de nacre.

En aquella època les taules eren les mateixes de les d´ara, de fusta de roure massís, baixes i lluents. T´hi podies asseure còmodament, i tenien la mida justa per poder utilitzar qualsevol to de conversa que volguessis adoptar : podies parlar del temps  a una distància col·loquial, per exemple, o bé inclinant-te un pèl endavant quedar-te a la distància justa per parlar de coses més serioses o íntimes. L´Elvira, però, era de les que s´inclinava sempre cap a tu parlés del que parlés,  tot cercant la proximitat dels ulls sense adonar-se´n, en un gest perfectament natural.

Tu remenaves la cullereta del teu cafè amb els ulls abaixats mentre et parlava, aquell dia. Mirava de fer-te entendre...aixeques els ulls del cafè d’ aquest matí per recordar tot el que et va explicar.  A fora, el sol il·lumina la plaça com si fos una catedral, penetrant per la claraboia que és ella mateixa, envoltada com està pels carrerons estrets del barri antic. Fa un dia plàcid d´hivern, a aquestes hores  el fred persisteix encara, però aquí dins la temperatura és perfecte per treure´s l´abric, desplegar el diari i mirar al mòbil les quatre foteses a les que t´has acostumat com un ritual instaurat per l´autocràcia digital que impera arreu. És dissabte i has tornat a quedar aquí amb ella, després de vint-i-cinc anys sense veure-la.

Et ve al cap altre cop el darrer cop que la vas veure. Era vora l´antiga estació , quan encara hi quedava l´immens solar on al cap de poc temps hi van construir tota una nova illa de cases. Ella s´estava dreta esperant algú al mig del xamfrà  sortint de les escales mecàniques que menaven cap a la nova estació, soterrada. La vas veure abans que ella et pogués reconèixer. Sorprès  per la descoberta, vas abaixar el cap instintivament i sense pensar-t´ho vas desviar les teves passes en diagonal, mentre ella mirava al mig de la gent amb ulls perduts . No vas girar el cap ni la vas voler tornar a veure, et vas allunyar. Amb els anys, vas pensar si no et buscava a tu, precisament: que aquella tarda havia agafat el tren cap a la teva ciutat, havia sortit al xamfrà on quedàveu i s´havia esperat a que arribessis en un cop de fortuna. El va tenir, de ben cert. Però tu no, perquè la vas veure primer. Amb molta lògica vas pensar que esperava algú altre, que era una simple coincidència de l’ atzar, sense segones intencions. Si era allí no era pas per tu de ben segur. De totes formes podries haver aprofitat l’ avinença i provar sort, només per comprovar si era cert allò dels destins de les persones, creuats en moments determinants de la vida, tant estranya de vegades. Ella no hi vivia, a la teva ciutat i no en coneixia potser més que aquell trist xamfrà d’ estació. Què hi feia allí quan ja feia ben bé un any que ja no la veies ? Llavors tornes a pensar en aquells anys d’ estudiant altre cop, com ho has fet la darrera setmana, després d’anys d’ oblit voluntari.

Tot i haver tingut un reguitzell de xicots, l’ Elvira amb tu era diferent, mai t´havia demanat de sortir. Tu aleshores estaves interessat en una altre noia. De fet, n´estaves enamorat. Va ser arran d´una coincidència de companys de classe que la vas conèixer. L´Elvira era amiga seva,  era del grup de noies amb les que sempre sortia les nits de festa. L´Elsa. Tenia els cabells negres, els ulls foscos i la pell bruna .  N’estaves realment enamorat ? Et mires les poques cares abstretes conegudes dels matins com aquest, cercant una altre resposta negativa – l’ enèsima negació de la veritat d’ aleshores-, gens fàcil d’ obtenir. L’ amor durant la joventut era ben fàcil d’ obtenir, malgrat no fos correspost del tot. L’ amor era volàtil, aleshores, depenia d’ un cert risc del qual no n’ eres conscient però que en alguns casos, era evident. En aquest sentit, l’ Elsa i l’ Elvira eren dos pols oposats, malgrat que les aparences fes semblar el contrari. L’ Elsa s’ havia interessat per tu i això et semblava prou miraculós : et somreia i et mirava amb ulls interessats, conversava dels temes més intranscendents com era habitual en ella, amb gràcia i estil. No semblava decidida a res, com t’ havia dit en més d’ una ocasió, no era prou bona pels estudis, però s’ ho passava bé , a la universitat . Estudiava quasi bé per obligació, perquè els seus pares tenien un bon negoci que algú havia de continuar. Tu veies que tal com era, acabaria trobant algú amb qui casar-se, prou espavilat per fer la feina.   L’ Elvira, en canvi, respectava els teus sentiments sense dir-te res-  era ben evident, després de tot -, no feia res per intentar atreure la teva mirada cap a la seva bellesa espaterrant, cap els seus ulls blaus claríssims – amb una pigmentació blanca a l’ iris sensacional -  on tu hi vas veure una opacitat i impenetrabilitat amb la que ningú hi hauria estat  d’ acord, però que ella sabia entendre al mirar-te. Era una sensació estranya, de comprensió mútua pel que ni tu ni ella li donàveu cap importància, un enteniment sense paraules. Tu eres de les poques persones que podies mirar-los tranquil·lament sense sentir el desig de que t’ escollissin a tu i només a tu. No, a tu et passava això només amb l’ Elsa, i et costava Déu i ajuda apropar-te als seus, d’ ulls. L’ Elvira ho havia endevinat, i havia fet tot el possible per ajudar-te.

Va ser precisament això el que va provar d’ explicar-te aquella tarda al cafè, unes setmanes després de que l’ Elsa us presentés a tota la colla el seu flamant xicot, el Marc. Va dir-te com ella la feia girar-se quan tu apareixies al bar de la facultat, afavorint el creuament de mirades ; com va fer la manera d’ ajudar la Silvia, una amiga seva colada a pel Jordi, un bon amic teu de classe, per apropar el grup de les seves amigues amb la dels teus amics i així quedar per sortir i aconseguir unir les dues colles en una de sola, amb la qual vas passar la resta dels anys a la universitat; com parlava de tu quan eren amb les amigues,  com sabia que l’ Elsa faria perquè tu et fixessis en ella només per pura competència, malgrat tu no fossis precisament la mena de noi pel qui algú com l’ Elsa s’ acabés fixant. T’ ho va explicar aquella tarda, inclinant el cos endavant i mirant de trobar la teva mirada, que tantes vegades havia aconseguit amb la facilitat de qui sap que la no troba fàcilment en ningú més. Tu remenaves la cullereta del cafè i miraves la seva negror: pensaves en l’ Elsa. Només volies acabar la carrera i prou . Aquell darrer any, t’ hi vas posar de valent i ho vas aconseguir finalment, al mes de setembre, quan l’ estiu tocava a la seva fi i les aules eren ben buides . No  volies acceptar que mai havies tingut el suficient caràcter ni seguretat per aconseguir-la. Simplement passava que eres, en el fons, un bon noi. I tenies allí al davant l’ Elvira, demanant-te perdó per haver jugat a fer de l’ àngel sagitari només per amagar el fet de que sabia que tu no l’ havies triat a ella. Això no t’ ho va dir mai, però; ho vas saber més tard – massa tard, probablement -  quan dins la carpeta on guardaves els apunts, ella et va escriure, enmig dels teus poemes a mig fer que escrivies i guardaves al darrer dels separadors grocs desgastats per l’ ús constant al llarg de sis anys, aquella frase :

Les paraules mai dites són les flors del silenci.

I a sota, la seva signatura, amb lletra ben ferma. I un número de telèfon.

Vas tenir la mala sort – no en podries pas dir la fortuna, tractant-se de l’ Elvira – de  descobrir aquella frase vint-i-cinc anys després, quan la vas trobar dins un caixa al garatge de casa els teus pares. Vas entendre fins a quin punt potser t’ havia estimat, tot el que havia fet per mirar de que l’ Elsa trobés en tu tot el que ella sabia i sentia. I més encara potser, cercant en el desig d’ altri una compensació pel que tu no li vas voler donar ; perquè tu no sabies res, tu no et podies imaginar res d’això, tractant-se de l’ Elvira, la noia que tothom volia i que tenia, és clar, el que ella sempre volia. Tot això et vingué al cap al llegir aquella frase enmig d´unes quantes Elsas mig esborrades pel temps.

Després d’ aquest amarg descobriment, vas voler parlar amb ella i dir-li la veritat del darrer encontre fallit, a la sortida de l’ estació. Demanar-li perdó. Estimar-la, a la fi. Vas trucar a aquell número de telèfon. Ella ja no vivia en aquella casa, però havia deixat un número per si trucava algú que es deia com tu. Aquell paper, et va dir la veu de noia que et va contestar, era una penyora del mateix pis, que  havia passat almenys per deu llogaters diferents, tots universitaris com ella. Un favor que demanava l’ Elvira pels anys que ja no tindria. ¿ Era ell, el del paper ? – va preguntar-te com qui espera una revelació - Tu vas dir que si, amb veu cansada.

I vas trucar i ningú va contestar. Hi havia una bústia de veu, però. Li vas deixar un missatge amb un dia i una hora i un m’ agradaria veure’ t. I ara l’ esperes sense esperança, perquè ella potser ni vindrà, serà una altre com tu ara ets un altre, i haurà viscut la seva vida.

És així que t’ he volgut, finalment, parlar-te. Fen-te arribar aquestes línies que la cambrera, amablement, ha accedit a donar-te fa una estona. Disculpa´m la ficció, ja saps com m’ agrada d’escriure. M’ he posat ben guapa, en aquest escrit ; el demés  és com ho recordo i com sé que tu ho recordes perquè mai vas saber amagar el fons dels teus ulls grisos.

Soc al xamfrà de l’ estació, en aquest moment. Te’ n recordes ? Et vaig veure quan giraves el cap avall i canviaves la teva ruta. Si, et vaig deixar marxar perquè així ho vas voler. No ho hauria d’ haver fet, però en aquell moment no vaig fer el que volia, com em vas dir un cop de tants que recordo parlant amb tu.

Vine, no hi ha ningú aquí  i serà ben fàcil de trobar-nos . Avui, no sé si ho saps, ja és primavera.

Elvira.