Automàtica.15

(...)

No he deixat enrere el vers del poeta, el vers del tot és ara i res, vull dir, aquest vers simplificador fins a l’extrem del que és la poesia, de la coneguda utilitat de l’inútil, que és la realment perdurable perquè ningú se n’aprofita sinó és només com a consol provinent de l’eternitat de certes paraules, manegades en fils  com de seda, però forts com teranyines, posats un sota l’altre, tots darrera del primer el qual obre el meló, com se sol dir, de l’ànima humana ; del cor potser, ves a saber, que de cors ja en sabem massa i són... potser altre cop...massa sanguinis, donats a bategar amb una insistència de la qual no ens n’adonem fins que posem el cap sobre el coixí i llavors el sentim, de vegades, tant fort que tremola fins i tot el matalàs sota les flassades i tenim por de la seva fragilitat, dubtem de si no tindrem massa sang a les venes , de que un cor no es pot embenar com un braç o una cama , no diguem dos bategant a l’uníson amb aquella anomenada de la primera de totes, en la distància dels anys llum, aquella distància que un poema pot superar amb la facilitat d’un simple cop d’ull, com qui atrapa la llarga estructura d’un far allargant dos dits  per, fent-lo seu, guardar-ne el seu llambreig d’apaivagadora nocturnitat, sense cap traïdoria de frase feta ; per escriure després sobre el pes lleuger de l’ànima,  sobre l’ésser, mai insostenible, d’arribar allí on res es tot i l’ara fuig i s’estanca, de vegades, com la petita perla vermella d’un

sangtraït