T.

 

“Sempre he preferit el reflex de la vida que la vida mateixa “

F.R.Truffaut

 

Cada cert temps – i sense abusar-ne massa, doncs coneixia el valor dels fruits de la paciència – en T. començava a mirar una pel·lícula d’en Truffaut, a la televisió de casa seva. Creia sense cap mena de dubte en la relació proporcional del seu nivell intel·lectual, apreciatiu del bon fer de tot bon artista, amb la capacitat de poder visionar una cinta completa del gran director francès ; en aquest sentit, directors com Fellini , Von Trier, Godard, Rohmer, Wenders i d’altres – potser fins i tot Allen – podien ser una alternativa, però amb tots ells havia pogut a la primera ; inclús en alguns casos havia entès les pel·lícules el suficient per no pensar de caure en cap ridícul tot conversant amb coneguts d’aquell mon en el qual es movia potser massa innocentment , on la pedanteria era una virtut ben apreciada, com la de poder donar una opinió amb verb obtús però amable, condescendent com la rialla falsa de una cortesana sortida de la Comèdia Humana.

Truffaut, però, se li resistia inexplicablement i amb ell, qualsevol indici de pedanteria en el seu quefer habitualment silenciós als, podríem dir, ambients socials i literaris que freqüentava cada cop menys.   El primer cop va provar amb Jules et Jim, aguantant tretze minuts i quaranta-tres segons del film, tot just quan la Jeanne Moreau s’asseu a les escales disfressada d’home ... va pitjar de cop l’stop , angoixat, amb un temor inexplicable com de buidor, de cansament que el blanc i negre només feia que accentuar ; imatges d’un passat fet com d’absurd, sense sentit. Era allò, la famosa nouvelle vague ? El cert era que la pel·lícula simplement havia presentat uns personatges i res més. La història tot just acabava de començar. Va pensar potser en el fet de veure una actriu com la Moreau en la seva primera joventut, en un primer desig vers ella, intemporal. La idea dels llençols estesos del passat i el futur, llegit feia poc en una novel·la de l’Olga Tokarczuk, infinits, va passar per la seva ment. La idea de que segueixen allí estesos era una evidència al veure el rostre sense arrugues de la Jeanne Moreau en aquella escena asseguda a les escales vora el Sena. Evidència evidentment falsa, tot i  que no n’estava del tot segur . ¿ No era a la Rosa Púrpura del Caire on el cinema traspassava la realitat ? . Preguntes com aquesta, reflexions com aquelles, eren prou cabals malgrat no portar enlloc. Aquella era la finalitat de la cultura, en definitiva, qüestionar-se coses, jugar a pensar, definir, expressar sentiments, adonar-se de ?, aprendre. Truffaut va morir jove...

Va provar després amb Els quatre-cents cops, fins arribar al minut trenta-tres i sis segons ; aquest cop la història del nano aquell li va interessar, era una història de barri, d’adolescència, era una història universal, tal vegada com la del Salinger. Va pensar en com podria dir com la del Salinger de la manera en què tothom donés per descomptat que parlava del vigilant ... però llavors s’adonà de que no va poder acabar tampoc aquella vella cinta absolutament captivadora per raons que no arribava a entendre. Va decidir, doncs, comprar tota la filmografia del cineasta però cap, cap ni una podia finalitzar-la. Va intentar convèncer aquells amics seus de fer-ho junts però tots sempre tenien l’excusa perfecte. Truffaut ? li va dir un...és com si em demanessis de llegir junts Rayuela ... gaudeix-lo primer en solitud i després, si vols en parlem ... i li va tustar l’esquena amb delicadesa, compassivament, com si sabés de què anava la cosa amb el bo d’en Truffaut.

Ho va seguir intentant, sense èxit, sense defallir. Anava, mica en mica, superant obstacles, visionant més minuts ; sovint feia trampa, també : seguia el film just on havia aconseguit acabar el darrer cop, per això anotava en una llibreta el títol amb els minuts corresponents de visionat. No tenia pressa, s’animava pensant en aquell moment en què podria arribar a passar per la cara el seu vast coneixement a tota aquella patuleia d’esnobs intel·lectuals els quals el ridiculitzaven en silenci. El cert és que immediatament desprès s’adonava, pesarós, de que no entenia res de totes aquelles pel·lícules. S’avorria, es desesperava, s’aturava. Tenia la sensació de ser com un d’aquells contes escrits, finalment inacabats, pels quals no havia sabut trobar un bon títol. La gent, a més, s’havia oblidat d’ells dos. No tenia sentit continuar. Miraria sèries, ara tothom ho feia i eren més fàcils de digerir. Però no ho va fer.

L’art s’ha de saber explicar, de vegades. Molts anys després , un cinema va rescatar aquells quatre-cents cops en doble sessió continua. Feia molts anys que no anava a un cinema . Hi va entrar sense esperar res en absolut d’aquell darrer acte de fe. Dins la sala hi havia poca gent; es va asseure a la mateixa fila d’un senyor ja gran, de cabells molt blancs i rostre arrugat, el qual li va somriure amb gest de complicitat; els llums es van apagar i llavors, la llanterna màgica va iniciar la seva pròpia història.

En sortir del cinema, en T. va recordar el títol i la seva vida. Va plorar, sense ànim d’explicar-li a ningú tot el que havia entès. Truffaut el somreia des d’una fotografia antiga, vora el semicercle de vidre on va comprar la seva entrada. Els cops rebuts, ja no li feien mal.