Oracle

 

La fulla, qui sap com, ha aparegut dins la bossa, al treure l’enciam acabat de collir de l’hort. És una fulla transparent; estranyament ha perdut tota la seva textura, restant només el seu esquelet, mancat de vida. La deixo sobre la taula de la cuina. Ja no plou, el sol tant sols té el temps just d’acomiadar-se traspassant-la, transformant-la en un vers, llegit fa poc : soc un vitrall ferit, un trencadís. L’ombra de la fulla s’allargassa i miro de saber què és, com si la mateixa forma de les coses travessades per un raig de sol al final de la tarda d’un dia plujós, miressin d’esbrinar les meves raons de ser.

I em sembla veure-hi la sort d’un arbre, d’un bosc, qui sap si només el traç d’una vela surant l’horitzó d’un mar imaginari. El darrer instant d’un degoteig de somnis, potser, si encara aquests fossin vius.